Concert A Tres Bandes

Qüestió d’obvietats

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Mentre em trobava en la cua del banc, hi van entrar dos xicots amb un aspecte físic que denotava la seua procedència, de ben segur, algun país de l’est. Possiblement de Romania, amb els seus trets característics, físics però també idiomàtics. Hi anaven ben vestits i amb pulcritud, és a dir, un tarannà normal. S’hi van adreçar amb correcció a una treballadora per demanar-li diverses informacions sobre la possibilitat d’obtindre una targeta de crèdit. La xicota se’ls va mirar de dalt a baix. Després d’escorcollar-los fil per randa durant uns instants -amb cara de pomes agres, tot val a dir- els hi va respondre. Per la forma que tenien els xics d’adreçar-s’hi, semblava que no eren clients de l’entitat. Amb molt de respecte per part dels dos xicots, a cadascuna de les preguntes dels potencials o possibles futurs clients la treballadora responia amb una obligació o un requisit legal diferent. Quan semblava que complien algun criteri bancari i, per tant, podrien obtindre la targeta desitjada, l’empleada contraatacava amb un altre requisit. Així hi van restar fins que, finalment, una de les últimes obligacions no la podien complir i van haver de marxar capcots. Hi vaig seguir amb atenció la conversa entre ambdues parts. Més que res per vore si rebien el mateix tracte que qualsevol altre client o, ans al contrari, eren objecte d’una discriminació acurada. Em fa l’efecte que la conducta de la treballadora es podria endinsar en la segona hipòtesi, aquella en la qual s’intenta foragitar algú amb subtilesa però sense caure en la barroeria. Els que esperàvem a la cua vam continuar dempeus el nostre torn. La xicota va seguir amb la seua feina, amb una gran paperassa damunt de la taula mentre en un altre mostrador hi havia un treballador tot atenent les gestions de la resta de clients. Em fa l’efecte que es tracta d’una escena, malauradament, massa habitual a la nostra societat. No sols en l’àmbit bancari sinó en altres situacions i indrets del nostre quefer quotidià. I, pel que sembla, no s’esmorteeixen sinó que s’intensifiquen significativament amb el pas del temps. Que siga habitual no vol dir que siga correcte.

Eixa forma de funcionar enllaça perfectament amb els mites que d’un temps ençà s’escampen pertot arreu, especialment des de sectors conservadors, amb l’ajut, també, de grups falsament esquerrans. Un d’ells és aquell que identifica amb els immigrants el major nombre d’ajudes socials econòmiques. El dia a dia, però, ho desmenteix. Precisament, fa unes setmanes es publicava que huit de cada deu beneficiaris de la Renda Valenciana, dedicada en especial per a aquelles persones que no reben cap ingrés a finals de mes, són valencians. Amb això es demostra que la major part dels beneficiaris –més d’un 76%- són els espanyols, mentre que els immigrants suposen un 23’79% sobre el total. Les dades aportades per la Conselleria d’Igualtat apunten que actualment hi ha més de 7.700 persones que se’n beneficien d’eixes ajudes, enfocades a aquelles persones que no perceben cap ingrés econòmic i amb complements dedicats per pagar lloguers d’habitatge i consum energètic. Es tracta d’un discurs, amb pàtines racistes i xenòfobes, molt fàcil de vendre i que per a persones que no estudien massa la situació o aquelles que ho estan passant pitjor durant la crisi ho poden comprar amb molta rapidesa. Des de determinats partits polítics extremistes s’encarreguen, amb molta cura i atenció, de llançar els missatges que, posteriorment, puguen empassar-se eixos segments poblacionals. Històricament, les societats occidentals són plenes d’eixos discursos que s’han atiat amb tanta insistència.

Des de fa temps circulen per les xarxes socials un bon grapat de les anomenades “fake-news” l’objectiu de les quals és atiar sentiments contraris a la presència de persones d’altres països que puguen optar, fins i tot, a qualsevol altra ajuda econòmica d’origen pública. Una d’elles s’ha fet servir per culpar els immigrants de la manca de llocs de treball durant anys, especialment l’època més dura de la crisi econòmica. No obstant, s’oblida que durant els anys daurats una bona part de la collita dels nostres cítrics es podia portar a terme gràcies a la mà d’obra que suposaven eixos immigrants. La mà d’obra valenciana preferia marxar a l’obra on els bitllets brollaven a destall, mentre que a l’horta no hi havia eixe poder adquisitiu i, a més, es tractava d’una feina molt dura i desagraïda. Sols quan hi ha hagut escassetat de mà d’obra durant els anys més feixucs de l’economia és quan s’han adonat de la situació que es va viure en aquella època daurada. Són situacions que s’han viscut, malauradament, a tots els països europeus que han patit la crisi. Res, però, suposa una novetat en l’ecosistema social i polític actual.

Paradoxalment, les figures de persones immigrants o d’altres països estigmatitzats per la seua procedència s’han fet servir per partits conservadors a la cerca dels vots durant els períodes electorals. El que fa uns anys hauria estat impossible, actualment hi ha partits que inclouen immigrants en les llistes electorals, no sols en l’àmbit municipal sinó també en l’autonòmic i en l’estatal. Amb eixa forma d’actuar, deixen a un costat qualsevol prejudici –amb pàtina racista o sense- per intentar esgarrapar unes quantes desenes de sufragis. No els importa un altra cosa que el seu interès electoral si per això han de cedir en certes qüestions. Tanmateix, eixa presència de persones “forasteres” en la vida pública i política hauria estat impossible fa anys. Impensable. El progrés social, però, ha fet “normal” allò que fa temps hauria estat “anormal”. Imparables. Així es pot definir la tendència de les últimes legislatures. Als plenaris municipals, als parlaments autonòmics o al Congrés de Diputats, pertot arreu són ja una part del sistema. A poc a poc, però, es faran més quotidians.

LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA- Al voltant d’1’7 milions d’euros es repartiran els diputats provincials a l’any. Eixe és el titular que fa unes setmanes vaig llegir en un diari sobre els costos que la Diputació de València suposa per als valencians. És la quantitat que es destinarà per pagar els 31 diputats provincials als quals s’hi haurà d’afegir la mateixa quantitat per finançar els sous del personal eventual. Es tracta d’una despesa important per a una institució que cíclicament és fruit d’un debat sobre la seua vigència en l’actualitat, especialment, pel que fa a les seues funcions i la possibilitat que estiguen duplicades o que, fins i tot, es podrien portar a terme des d’altres institucions públiques.

Algun partit que en forma part ha acusat la Diputació de València d’obsoleta i caducada. Nogensmenys, els mateixos que la critiquen són els primers que hi són al seu caliu i que amb dolçaina i tabalet s’encarreguen de lloar la seua gestió al capdavant. Fa anys es va comentar sobre la possibilitat que renunciaren a estar-hi però sembla que els sous saborosos que hi ha a l’hora de repartir, les prebendes i tota una sèrie de privilegis que comporta la Diputació són raons suficients per empassar-se eixes paraules i mirar envers un altre costat. Molt possiblement, les funcions que porta a terme la institució es podrien assumir per alguna conselleria. Són, però, les contradiccions dels nostres polítics. Imparables. Irrenunciables.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.