Nico Marco, regidor del PSPV de l’Ajuntament de Llíria
Deixe de ser regidor d’esports de Llíria. Dos anys molt intensos en els quals hi ha hagut de tot, caldria comentar-ho. Podria escriure un article per a agrair el bon treball del personal de la Regidoria d’Esports de l’Ajuntament de Llíria. Es mereixen eixe agraïment, sempre em recordaré d’ells i de la seua qualitat humana i professional.
Podria fer un article detallant els més de 2’5 milions d’euros invertits en infraestructures esportives en este parell d’anys, més de 3 contant el que deixem llest per a fer-se, com la pista poliesportiva al Canó o la de calistènia.
Podria també narrar els esdeveniments esportius que hem organitzat, des de la Fira de l’Esport de setembre de 2023 fins a la Setmana Esportiva 2025, inclosa la creació del Mur de Llegendes. Comptaria a més com hem deixat preparat per a novembre l’Open Europe Ground Golf, esdeveniment al qual vindran centenars de persones de tot el món.
Podria igualment continuar l’article del mes passat, acabant de lloar la bona faena de Joanma Miguel com a alcalde i la bonhomia, els projectes i la il·lusió de Paco Gorrea per a estos propers dos anys.
O podria fins i tot redactar un altre article per a, desgraciadament, reafirmar-me en el que vaig dir a l’últim publicat en la web, eixe que tant va coure al PP local. Dic desgraciadament perquè volguera haver-me adonat que vaig exagerar en escriure-ho en calent, però és clar que afirmar que l’origen de la (suposada) inseguretat ciutadana a Llíria està en la laxitud del govern municipal en l’empadronament, és un exercici explícit de xenofòbia, i parlar de “la pagueta” és aporòfob. I això cal denunciar-ho, no em puc callar. Sé que molts regidors del PP no pensen així, però em tem que només és un exemple de la deriva extremista que està adoptant el seu partit…
No obstant això, no puc escriure eixos articles. Ho sent, no puc. Ho sent de veritat, tant de bo poguera! Però no puc més que escriure sobre el genocidi a Gaza. Sí, una altra vegada, per desgràcia una altra vegada. Que em diguen antisemita o el que vulguen, però he d’escriure una altra vegada sobre Satanyahu i les seues bestialitats. (Per cert, tan semites són els palestins com els israelians, descendixen de Sem, el primogènit de Noé, encara que els governants israelians més prompte semblen descendents de Caín…)
El 20 de maig vaig publicar un article ací a la web d’InfoTúria titulat “Genocidi”. Ho vaig escriure en calent, després de vore al telediari les impactants imatges de Siwar, una bebé famèlica a Gaza que ara, afortunadament, es recupera a Jordània, segons informa BBCWorld. (Tant de bo no els retornen a l’infern com van fer amb altres! No hi ha lloc en el món que aculla a eixa gent?) Ara em passa el mateix: esta vegada es tracta d’Amal, una xiqueta gazatí de 7 anys recentment entrevistada per una altra televisió britànica. Ha perdut més del 50% del seu pes, està en 10 kg: pell i ossos. Només havia vist imatges així dels presoners dels camps de concentració nazis!
Quina immensa paradoxa, que els nets dels qui van patir allò es dediquen hui a fer el mateix a xiquetes i xiquets innocents! Semblava impossible que les salvatjades del govern israelià durant 20 mesos anaren a pitjor, però ho han aconseguit. Ara no sols els bombardegen i els maten de fam, a més els maten en les cues per a aconseguir el poc menjar que consenten que els arribe. Satanyahu ha aconseguit filar encara més prim de l’horror! Veient a Amal, es dona un compte que, encara que no hi haguera hagut bombes, el govern israelià continuaria sent genocida en matar de fam a xiquetes com ella!
I mentres, els europeus fent-li la gara-gara a Trump en l’OTAN, comprometent-se a gastar el 5% del seu PIB en armament americà. Excepte una honrosa excepció, la del president espanyol. Si tot eixe esforç ballant-li l’aigua al gringo, ho feren a obrir-li els ulls i a sancionar i bloquejar al govern israelià com es va fer amb el rus, es podria parar el genocidi. Però segons sembla hi ha massa diners en joc, la guerra és un negoci massa sucós com perquè el desbaraten uns quants escrupolosos per “uns quants” xiquets morts o mutilats.
Quina vergonya! Què ens passa? Despertem! No callem! Denunciem això, no mirem per a un altre costat! És el mínim que mereixen persones com Siwar i Amal. Esperem que, com diu ella mateixa, torne a ser la d’abans i puga viure una vida normal i feliç. Encara que resulte utòpic, cal aferrar-se a eixa esperança, precisament el que significa Amal en la seua llengua. Fent honor al seu nom, encara té forces per a esbossar un somriure. Que sobrevisca Amal, que sobrevisca l’esperança!