Els Reis del Camp de Túria

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Acabem de passar uns dies de joia, vacances reduïdes, reunions familiars, bescanvi de regals i presents, per a uns són dies de riure i compartir, per a altres jornades de depressió i tristesa a parts iguals. Per a uns molta il·lusió però alhora dies de pena per les absències que any rere any es produeixen a les famílies. Una part positiva i un altra, malauradament, de negativa. Són les coses que ocorren a la vida quotidiana i que, indefugiblement, hem d’acceptar amb una dosi alta d’esportivitat i resignació. Les promeses incomplertes però, alhora, els compromisos efectius amb les metes o els propòsits renovats. Són, si més no, un símptoma inequívoc del pas dels temps. Molta hipocresia i falsedat són presents durant el període del Nadal. L’enyorança per un temps perdut que, malgrat tot, no tornarà. El temps fugit i mai tornat, com es diu a la poesia. Vivim endinsats en l’enyor per aquell temps on la innocència és present com un element essencial de la nostra infantesa. La pubertat deixa enrere eixa època per donar pas a l’època on es va descobrint el món abans de començar l’edat adulta on el compromís amb la realitat esdevé en una de les etapes més apassionants de la vida, alhora, però, farcida d’obligacions. Tindre una feina i poder desenvolupar-se a la vida és una de les metes que hom té a la vida com a objectiu principal. Treballar per a realitzar-se com a persones. Eixa és una de les realitats que ens arriba.

En el món que vivim els nostres polítics estan ben contentes quan tenen al seu voltants súbdits o ciutadans que “passen” de la política i sols es capfiquen a la seua feina diària. Com diuen alguns, la política per als polítics. Eixe és el paradigma que molts dels nostres dirigents volen amb la finalitat de poder fer allò que volen sense que ningú no s’assabente. A la nostra comarca, el caràcter “meninfot” d’una gran part de la societat civil potencia i consolida a passos de gegant eixa situació històrica. Mentre els nostres polítics fan i desfan allò que volen, la majoria de la gent es dedica a la seua vida familiar i laboral. És per això, que fa pocs es feien públiques algunes dades dels sous i els salaris que perceben els nostres polítics valencians i han passat, absolutament, desapercebudes per a eixa gran majoria. Es tractava de dades i xifres molt significatives que evidencien una situació a tindre en compte des de tots els punts de vista possibles. N’estic segur que a eixos polítics no els ha calgut escriure cartes extensíssimes als Reis Mags tot demanant les novetats últimes en tecnologia o algun regal desitjat des de fa anys que, una vegada més, cau en el parany de l’oblit. Ans al contrari, amb eixos salaris poden comprar unes quantes coses, per a ells i per a les seues respectives famílies. Tant s’hi val l’afinitat política, el partit al qual es pertany o la trajectòria que s’ha mantingut, tant personal com laboral. Tots coincideixen en una cosa: en la fastuositat.

Al nostre parlament valencià, alguns diputats van rebre la visita dels Reis Mags a principis de la legislatura en forma de nòmines i salaris. És per això, que no els ha calgut escriure eixa carta. Tenim casos per a tots els gustos. Hi ha exemples de diputats del PSOE que han passat de no cobrar cap remuneració i només entrar en política cobren fins a 49.200 euros o perceben 30.000 euros, és a dir, ara han vist duplicada eixa quantitat. El doble exacte. I tot per haver entrat en política. Un regal de bestreta. I sense escriure la carta Reial. Fins i tot, hi ha un cas on dels 6.200 es passa als actuals 57.100 euros. Quasi res la diferència que guanyen.

La tendència s’estén a la resta de partits, sense excepció. Per exemple, al Partit Popular hi ha casos de diputats que dels 20.000 passen als 53.000 i també dels 10.000 als 37.700, dels 42.000 als 61.000 euros, i, finalment, dels 39.000 euros passen a cobrar quasi 54.000 euros. Són el fidel reflex que l’entrada en política per a determinades persones no és cap pèrdua econòmica. Ans al contrari, és una oportunitat excel·lent per aconseguir una estabilitat laboral i financera que en altres condicions no podrien assolir. Gens ni miqueta. En Compromís tampoc no es lliuren d’eixa tendència. Una diputada passa de percebre 9.400 euros fora de la política al 52.800 euros una volta han accedit al parlament. O dels 426 als 52.900 euros, dels 35.000 als 60.700, dels 20.000 als 46.000 o, fins i tot, dels 45.100 als 65.700 euros actuals. En un cas, fins i tot, el diputat passa de cobrar 3.900 als 51.400 de l’actualitat.

Els partits nouvinguts com Ciudadanos i Podemos tampoc no estan exempts de les bondats de l’erari públic. En el primer cas hi ha diputats que, directament, passen a cobrar 53.000 euros o 65.000 quan abans el seu compte estava a zero. També hi ha d’altres que de 3.100 passen a 46.600 i fins i tots alguns que de 17.000 passen a 51.000 i d’altres que de 45.000 euros veuen duplicada la quantitat fins als 89.000 euros. En Podemos, eixa tendència es consolida en alguns casos on alguns passen del zero a cobrar 49.600 i 52.800 euros, com si foren quatre cèntims. O altres que de 8.800 passen a 68.700, dels 28.800 als 47.600, dels 15.400 als 59.700, dels 15.000 als 61.000 euros o altres que d’11.200 passen a cobrar 53.000 euros.

A eixes quantitats cal afegir-hi els ingressos que percep cada grup parlamentari en concepte de despeses per al seu funcionament normal, la qual cosa també suposa una quantitat important. El nombre de vots rebuts en les eleccions autonòmiques i la quantitat de diputats que en formen part seran elements a tindre en compte a l’hora de quantificar els diners exactes per a cada grup polític. Es tracta d’uns diners que passen desapercebuts per a la gran majoria dels ciutadans, fruït de la deixadesa històrica, però que són molt importants en qualsevol àmbit de la vida.

Carta comarcal

Al Camp de Túria, el Partit Popular ha decidit escriure també una carta Reial tot pensant que serà realitat a mig termini. Això és el que sembla que van fer fa unes setmanes quan van demanar en una reunió del PP de la comarca amb el PP de la província de València algunes de les que se suposa que són reivindicacions ciutadanes, en matèria de política social, sanitària, dependència o infraestructures. Es tracta de la construcció d’un centre de dia, una residència de majors o la finalització de la carretera CV-50 que des de fa anys hauria d’estar ja en funcionament. Es tracta d’obres i projectes que el mateix PP hauria pogut començar i acabar durant els vint anys que s’han mantingut al capdavant del poder autonòmic, a més de reunir bona part del poder local i fins i tot el poder central, amb Rajoy. Ens trobem davant d’un dels vicis que els nostres polítics evidencien quan deixen de tindre poder i passen a l’oposició. Si durant els seus anys de majories absolutes hagueren fet el deure hui dia eixes peticions serien una realitat palesa per a tots nosaltres. Nogensmenys, la hipocresia i la retòrica en forma part de la carta de presentació dels nostres polítics que bandegen la seriositat i la congruència per acompanyar-se de la demagògia a la cerca dels vots perduts. Una cosa em sobta. Demanar un centre de dia i una residència de majors en substitució del centre de menors no és una bona manera d’integrar. No són projectes substitutius, són complementaris i necessaris tots ells. Quan es juga amb el suport de l’extrema dreta es corre el perill de resultar-ne esquitxat. Caldria un debat asserenat, seriós i reflexiu. Atiar sentiments demagògics i xenòfobs no és la solució als problemes que afrontem avui dia els ciutadans de la comarca. Ens calen polítics que posen per endavant el sentiment col·lectiu en comptes de jugar a guanyar un grapat de vots en les properes eleccions municipals. No obstant, quan en parlem de la política hi ha coses que no es poden demanar. Des de fa anys està comprovat. Quan les necessitats socials i les polítiques no conflueixen aleshores els polítics actuen amb dosis elevades de covardia. Malauradament.

Comentaris tancats

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà