La importància dels màsters

Miquel RuizMiquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Jo també en vaig fer un a les darreries de la dècada dels norantes. Són molts habituals des de fa anys. Apareixen ja en qualsevol currículum de qualsevol llicenciat. Són una forma d’engrandir els títols acadèmics i universitaris de les persones amb l’objectiu de trobar un lloc de treball amb més facilitat. No obstant, tampoc no asseguren una feina, tot i que sempre són una ajuda indefugible. Com totes les coses a la vida, però, l’abundància acaba desvirtuant-ne la seua presència. L’escàndol esgarrifós protagonitzat fa unes setmanes per l’ex presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, ha tornat els màsters a la primera línia de foc, tant des dels punts de vista polític com mediàtic. Al capdavall, el que compta no és que Cifuentes haja fet o no el màster, que li l’hagen regalat. El més greu és que possiblement s’hagen hagut de refer papers, s’hagen falsificat presumptament signatures i que s’hagen pressionat determinats treballadors o funcionaris per afavorir l’ex presidenta madrilenya. En política, i més en el cas de societats tan mediatitzades com les occidentals, els protagonistes han d’anar molt a l’aguait de no cometre cap bunyol ni nyap. I més greu encara és mentir a l’opinió pública. Quan una d’eixes situacions ocorre, mentir o intentar manipular, aleshores el polític ha d’agafar el bou per les banyes i dir la veritat a la gent. Sols així és com eixe polític pot tindre credibilitat davant els seus electors.

En el cas que ens hi ocupa, val a dir que Cifuentes no sols no ha volgut reconèixer cap errada sinó que, a més, n’ha volgut amagar qualsevol escletxa per on apareguera la veritat. Ha fet la sensació que ha volgut matar el missatger, un mitjà digital nouvingut, que va encetar el cas. D’autocrítica cap ni una. Ni s’ha vist ni se l’espera enlloc. Fa la sensació que es tracta d’un altre escàndol, un més a la coixinera, dels abundants i variats que hi ha hagut a la política estatal els darrers anys. Fins i tot, ja n’hem perdut el compte, la ubicació i el nombre determinat que hi ha hagut. A més, s’hi afegeix la sensació d’impunitat que sura a l’ambient polític. Sembla que s’ha redactat un protocol mediàtic i polític que cal seguir fil per randa: ixir davant l’opinió pública, negar-ho tot amb convicció, assegurar que tot és una cacera d’algun partit polític -tot i que haja estat un diari tradicional o digital qui ho haja descobert- i, a continuació, deixar córrer el temps perquè la gent se n’oblide com més ràpid millor.

Quant al màster de Cifuentes, m’agradaria fer-hi atenció en l’origen del cas: un mitjà digital -d’un temps ençà els tradicionals han perdut molt terreny- que se’n fa ressò dels papers filtrats per un professor de la universitat qüestionada. A partir d’eixos papers aportats, els periodistes del mitjà comencen a estirar el fil fins que descobreixen totes les particularitats publicades. Una bona manera perquè el mitjà de comunicació, nouvingut a la xarxa des de fa uns pocs anys, es puga fer bona cosa de publicitat i la gent el conega millor. Una volta més es confirma la meua tesi que el periodisme d’investigació, eixe que Pedro J. Ramírez es va voler apropiar amb fermesa durant els anys norantes d’èxtasi i declivi del PSOE al govern de l’estat, no és sinó una forma subtil d’anomenar al periodisme de filtracions interessades. Més enllà que haja estat un professor o un treballador de la institució universitària qui haja ajudat a obrir una greu crisi política al si de la Comunitat de Madrid, el que queda clar és que els mitjans de comunicació sempre fan la feina fiscalitzadora que haurien de fer els partits polítics, que acudeixen a remolc de les notícies que es van publicant hora rere hora als diaris. L’embranzida que han fet els mitjans digitals ha estat espectacular al llarg dels darrers anys fins ocupar l’espai que fins ara tenien en exclusiva els mitjans tradicionals. Això es veu perfectament a les tertúlies de televisió, on és d’allò més habitual la presència de periodistes pertanyents als diaris digitals, una cosa impensable fa uns anys. D’altra banda, els mitjans de caire digital han esdevingut un baló d’oxigen per als milers i milers de periodistes que s’han acomiadat dels mitjans tradicionals per la greu crisi publicitària derivada de la crisi econòmica i política que es pateix des de fa més d’una dècada.

El cas de Cifuentes ha servit per conéixer més casos d’altres polítics embrutats i esquitxats per currículums unflats i engalanats per títols inexistents o nomenclatura fàtua. El que compta és afegir-hi a dojo títols, cursos i màsters de forma indiscriminada tot pensant que amb ells és raó suficient per assolir un contracte de treball o fer carrera en política. La realitat, però, és més tossuda, ens demostra que més enllà de la part teòrica i prosaica, el vessant pràctic és molt important. Hi ha molta gent que en la fase teòrica és insuperable però a l’hora de passar a la fase pràctica ho té més fotut. La teoria és molt important en la formació acadèmica de les persones. Quan ets estudiant, molt a sovint, no te n’adones. Sols ho fas quan arribes al mercat de treball i amb el pas dels anys que n’ets conscient de la seua importància cabdal.

Al meu cas, mai no m’he penedit de la marxa a Madrid per fer-hi un màster sobre el periodisme en els seus vessants de ràdio i televisió. No sols per la necessitat de descobrir uns horitzons nous i ampliar-ne el ventall social sinó també especialment per perfeccionar l’aprenentatge pràctic que el dia a dia te n’obliga. És per això que cal defensar la realització de màster i altres tipus de cursets semblants no per la febre de “titulitis” sinó perquè cal tindre una formació el més bona millor per entrar en un mercat cada volta més competitiu en el qual si et pots diferenciar dels altres en determinades qüestions aleshores obtens un rèdit important a l’hora de superar-los.

Menystinguts per uns o lloats per altres, els màsters que completen la formació dels treballadors no són una etapa a la vida que comença i acaba en un moment determinat. Ans al contrari, n’és una part important en la vida laboral que comença i no s’atura mai. És una cursa que cal recórrer sense descans.

Ciudadanos de Benaguasil.– Fa temps que observe per les xarxes socials amb molta atenció la feina i el treball que realitza el grup municipal de Ciudadanos a l’Ajuntament de Benaguasil. Per això, m’agradaria remarcar ací la fiscalització que fan sobre la gestió del Partit Popular, formació que governa el municipi des de fa vint-i-set anys. Primer amb Joaquín Herráez i ara amb Joaquín Segarra com a alcaldes. Amb eixes circumstàncies, davant un govern amb majoria absoluta molt consolidada i una oposició tova i tendra, la feina que fan des de Ciudadanos és doblement lloable. La situació de governs amb majories incontestables front oposicions desaparegudes era molt habitual al Camp de Túria fins que en les eleccions de 2015 va canviar de soca-rel el panorama. Al cas de Benaguasil, cal afegir-hi una esquerra dividida, innocent i inofensiva, amb una empenta escassa i un poder de convicció anul·lat per la incompetència o la desgana directament. Benaguasil és, si més no, l’únic municipi del Camp de Túria on el PP ha mantingut la majoria absoluta tot i les marees esquerranes que ho han inundat tot. La situació, però, no sembla que vaja a canviar en excés en les eleccions del proper any. Alguna cosa bé també hi ha fet, hi fa i hi farà el Partit Popular perquè la gent continue dipositant el seu vot amb claredat cap a la dreta. Enrere queden els anys on el PP governava en minoria i esdevenia un ninot en mans del plenari, a les darreries dels norantes. De res no s’hi val plànyer sobre qüestions internes o externes a l’esquerra si els partits que ho han de resoldre no saben o no volen redreçar-ho.

Em fa l’efecte que en el cas de l’Ajuntament de Benaguasil caldria fer-hi una tesi doctoral -o un màster tan de moda, precisament- des dels punts de vista sociològic o polític sobre les causes d’eixe aïllament blau enmig de l’oceà de l’esquerra que hi ha al Camp de Túria. La divisió de l’esquerra benaguasilera no hauria de ser l’excusa perfecta perquè tot continue igual els propers anys. És per això que mentre tot continua igual, gràcies a la feina que fan els regidors de Ciudadanos de Benaguasil ens en podem assabentar de coses que d’altra forma seria ben difícil.

No hi han comentaris

Respon

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · Calle el Panser, 68 46183 · L'Eliana · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en