Concert A Tres Bandes

Pactes per necessitat al Camp de Túria

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Estaven condemnats a entendre’s. Finalment, hi ha hagut pacte. Cap novetat, però. Era qüestió de temps, d’hores i hores de negociacions. D’estira i arronsa sense descans. Tant els uns com els altres estaven d’allò més interessats a pactar, oblidar lluites antigues, malentesos sense sentit o, directament, jugar al joc del teatre polític: mostrar públicament a la gent allò que es vol ensenyar. Els tres municipis de més de 20.000 habitants del Camp de Túria que necessitaven d’un pacte –Bétera, La Pobla de Vallbona o Llíria– seran gestionats per coalicions de govern. Tots tres tenen singularitats i característiques semblants, tot i que hi ha trets que les diferencia. A la Pobla de Vallbona i Llíria continuaran les mateixes coalicions de govern al capdavant, mentre que a Bétera hi ha hagut un tomb –inesperat per uns, inexorable per altres- que torna a donar l’alcaldia al Partit Popular. En este cas amb l’ajut imprescindible de Mas Camarena que, en tan sols una legislatura, ha passat de recolzar Compromís a marxar a l’altre costat de l’espectre polític, el PP. En este cas es tracta de partits nascuts al recer d’una urbanització que decideix el futur polític d’un municipi, un fet molt habitual, d’altra banda, en certes contrades.

En altres municipis del Camp de Túria tampoc no hi ha hagut novetats destacables. En Vilamarxant el PP i Ciutadans es repartiran l’alcaldia al llarg de la legislatura després que en l’anterior mandat el PSOE l’aconseguira gràcies als vots de Ciutadans els regidors del qual en van ser expulsats. Cal remarcar també el cas de Nàquera, on continuarà governant Damián Ibáñez, amb una minoria escarransida, coalicions inexplicables incloses (PP amb IVIN-Compromís) en la sessió d’investidura. Comptat i debatut, a grans trets la nostra comarca no sofrirà canvis importants més enllà de certes modificacions puntuals. Si els socialistes van renunciar al marxisme en el famós congrés de Suresnes en 1974, Compromís fa uns quants anys que va renunciar a aspectes essencials del nacionalisme valencià: el fusterianisme va ser engolit pel pragmatisme. Sols d’eixa forma es pot entendre la puixança en les darreres eleccions. A la comarca nostra, els sous, les prebendes o el simple exercici del poder uneixen molt a l’hora de formar pactes.       

Dins d’eixe context, Llíria representa el municipi del Camp de Túria on més ràpid es pot balafiar un suport electoral. En una legislatura, el PSOE ha perdut fins a dos regidors –de 8 a 6- mentre que el PP els recupera en passar de 6 fins a 9. Compromís, amb una legislatura contradictòria, es manté en els mateixos paràmetres des de fa anys. Fins i tot, ha perdut vora dos cents vots. La situació política i electoral de Llíria hauria de ser objecte d’una anàlisi sociològica a estudiar pels politòlegs i experts en demoscòpia a fi de traure’n unes reflexions més exhaustives i més precises. D’entrada, l’anunci de l’arribada del centre de menors ha estat el moll de la qüestió que ha centrat bona part de les raons que han manejat els electors de Llíria a l’hora de decidir-ne l’orientació del vot. El PP s’ha mantingut a l’aguait per aprofitar-se’n de qualsevol badall per on guanyar vots a compte de predir tot un seguit de problemes i conflictes abans d’obrir-lo. El PSOE ha mirat de defensar tots els avantatges que se’n podrien derivar d’una instal·lació d’eixes característiques. I, finalment, Compromís ha acabat per ficar la cirereta al pastís amb un inesperat rebuig una setmana abans del dia de les votacions, en plena campanya electoral. Una casualitat, esclar!

Pel que fa al procés de les negociacions entre PSOE i Compromís per formar-ne govern s’ha seguit el guió previst en estos casos. El PSOE sabia que sí o sí havia de pactar i cedir en tot allò que Compromís demanara perquè un accés al poder del PP podria haver suposat una manera dels populars de refer-se’n de la gestió que durant els seus últims anys de mandat els van condemnar a l’oposició en passar dels 11 regidors a sols 6. Compromís ha jugat fort tot sabent que els socialistes acabarien cedint atesa la reducció de regidors soferta i fins i tot ha aconseguit dos anys l’alcaldia, un objectiu que fa mesos hauria estat per ells una autèntica entelèquia. Un somni que fa mesos hauria estat inabastable però que a mesura que s’acostava el dia de les votacions semblava que podria ser-ne una realitat. En la capital edetana hi ha jugat un paper clau dos fets. Per un costat, el centre de menors projectat al Prat ha estat important a l’hora de decidir un vot o un altre per a molts veïns, els partits més conservadors han forçat molt les coses per atiar la por a l’arribada d’eixe projecte. Tots els dies les xarxes socials bullien a destall amb alertes i aspectes negatius sobre les conseqüències que se’n derivarien. Malauradament, Compromís també ha jugat la carta de l’ambigüitat per evitar ser-ne esquitxat. Tot i que la infraestructura naix de la conselleria de Polítiques Inclusives que gestiona Mónica Oltra, també de Compromís, s’han sabut mantindré al marge i, fins i tot, l’han criticada en plena campanya electoral. L’altre factor a tindre en compte és l’absència, a última hora, d’una candidatura de Vox, que hauria fraccionat el vot en la dreta, és a dir, el PP no hauria tret tants regidors. Hauran d’esperar quatre anys si abans no es trenca el pacte, tot recordant les desavinences del darrer mandat.

Pel que fa a Bétera, val a dir que Compromís ha millorat les seues prestacions electorals –amb més vots però els mateixos escons- tot i que, finalment, el PP governarà –amb menys vots i menys regidors que fa quatre anys- gràcies al pacte amb Mas Camarena, un partit nascut al recer de la urbanització i que ara té la clau de la governabilitat. Em fa l’efecte que Compromís va menysprear la força que tindria en un futur Mas Camarena i van acabar la legislatura en minoria i ara hauran de treballar molt per recuperar el terreny perdut al llarg de l’actual legislatura. El PP sabia que estava obligat a pactar per sobreviure al preu que fóra per evitar una davallada més accentuada que fa anys va començar a patir després de fruir d’amples majories. Compromís perd una maragda a la comarca mentre que el PP pot estar-ne content.

Finalment, el cas de la Pobla de Vallbona ha refermat tot allò que en les darreres eleccions de 2015 es va produir. Compromís s’enforteix notablement, els socialistes continuen en crisi permanent que no resolen perquè toquen poder mentre que Cupo perd representativitat i Esquerra Unida desapareix fruit de la seua invisibilitat durant els anys de govern conjunt. La dreta es fracciona més que mai: el PP continua a la baixa, Ciudadanos es manté tímidament, Vox irromp al plenari i Contigo obté un regidor. Precisament, este darrer partit, Contigo, s’afegeix per sorpresa a l’equip de govern. Potser busquen gestionar per guanyar representativitat mentre que Compromís cerca eliminar un rival més a l’oposició. Una tanca ben marcada deixa PP, CS i Vox a la banqueta de l’oposició.  

Diputats provincials.- Precisament, fa escasses setmanes es va realitzar l’elecció dels diputats provincials que pertoquen a esta comarca en funció dels habitants totals: dos, un pel Partit Popular i l’altre per al PSOE. Cap novetat, però. Ja vaig anunciar en esta mateixa tribuna que la tria de les persones que ocuparien eixos càrrecs seria el resultat d’una enfurismada lluita interna. Finalment, els dos diputats provincials seran Ximo Segarra (PP), alcalde de Benaguasil, i Ramiro Rivera (PSOE), alcalde de Titaigües. Darreres d’eixa tria hi ha hagut dies frenètics a l’interior dels partits polítics per escollir-los. Es tracta de llocs molt llépols, amb molta projecció mediàtica i un càrrec que hom sol utilitzar com a pas previ per aconseguir quotes majors. En el cas del PSOE, la tria ha estat digital, directament des de València s’ha decidit qui en seria el guanyador tot obviant el suport que un candidat o un altre poguera tindre. De ben segur, això obrirà escletxes dins de la comarca, entre totes les faccions. Pel que fa al PP, la tria ha estat més democràtica. Finalment, s’ha imposat la veu dels càrrecs públics que havien donat el seu suport a l’alcalde de Benaguasil més enllà de les predileccions de les altes esferes del partit. El càrrec per a Segarra no és nou. Ja el va ocupar fa unes legislatures i ara repeteix, un fet poc habitual ateses les ànsies que els polítics tenen sempre per un càrrec amb un bon sou i amb una projecció tan important. Vorem si la tria de ambdós és fructífera o no.

No hi ha comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.