Concert A Tres Bandes

La hipocresia social fa forat

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

De menut, agafar la coixinera i anar al forn era un acte d’allò més habitual i quotidià. Es tracta d’una bossa de tela per portar a casa el pa del dia, fins i tot se’n podia guardar fins un altre dia si n’agafàvem en excés o en sobrava perquè no n’havíem menjat molt. La coixinera -una peça vintage en determinades contrades actualment- va marcar una època, engolida per les modes americanitzades i l’automatització. D’un temps ençà, torna a l’actualitat per les marcades polítiques ecologistes que fan de la protecció del nostre voltant, del medi ambient, un eix essencial en el dia a dia. La coixinera del pa, com a metàfora de la vida política, pot albergar qualsevol cosa. Fins i tot, els diners que calen per pagar els serveis públics o, fins i tot, els sous, salaris, dietes i altres prebendes dels nostres polítics. Si els primers dies després de les eleccions municipals es van dedicar per pair-ne els resultats, a continuació es van destinar totes les forces per coure els pactes mentre que ara, amb els ajuntaments constituïts, és l’hora de repartir el pastís. És a dir, decidir quants regidors rebran un sou íntegre, quants de parcials, quins en seran els treballadors eventuals (aquells vinculats al govern escollits a dit), les dietes que percebran els regidors per assistència als diversos òrgans col·legiats o quins en seran els representants als organismes aliens al propi ajuntament. Això suposa molts interessos, molts diners en joc, molts rèdits electorals per al futur……Sempre, però, és el mateix. Totes les legislatures ocorre el mateix. No hi ha cap novetat. Al Camp de Túria també ha transcorregut el mateix procés de constitució i repartiment. De ben segur, superem amb escreix el milió i mig d’euros que es destinen globalment al pagament dels nostres polítics. Per als ciutadans els semblarà molt mentre que els polítics pensaran que no es tan si es computen totes les hores que destinen cada dia a la gestió dels municipis.

Nogensmenys, el que més m’ha sorprès són les metàfores que el destí ens deixa caure a voltes. Especialment, perquè és en eixes coses quan t’adones que el món està repartit molt malament. I tot perquè en el mateix període de temps es produïa la detenció de la capitana del vaixell humanitari “Sea Watch 3” que s’encarrega d’arreplegar els immigrants que naveguen amb pasteres i altres engendres semblants per les aigües de la mediterrània. Sembla una paradoxa que mentre uns s’entesten a salvar vides altres s’enfronten per vore si cobraran més o menys diners, si ocuparan un lloc millor o pitjor en la corporació nova o si lluiran més o menys al llarg de la legislatura. La capitana del vaixell, Carola Rackete, ha esdevingut als seus 31 anys una heroïna amb la seua detenció en aigües italianes fins el punt que va haver de declarar davant els jutges. Nascuda a Alemanya, a Rackete no li ha tremolat el canell a l’hora d’intentar salvar vides humanes, allò que el seu país i la resta d’europeus sembla que no fan. Arrisca la seua integritat física, s’enfronta a tots els problemes i entrebancs que hi ha a la mar i, damunt, s’ha de protegir de la persecució de certs països que se suposa que han de vetllar per la llibertat. I tot això, amb només 31 anys quan, possiblement, estaria més còmoda al sofà de casa seua. La fotografia en què entra en un cotxe mentre un policia i un agent de seguretat li indiquen per on ha de fer-ho és d’allò més reveladora. Un cop dur a la intel·ligència internacional que mira envers altres contrades en comptes de resoldre un problema que s’arrossega des de fa anys i que ningú, fins ara, ha gosat fer-hi front.

Doncs bé, mentre ella havia d’enfrontar-se aferrissadament per salvar vides, a l’Ajuntament de València es produïa un altra batalla: la del repartiment del govern, la creació d’una coalició per gestionar els recursos del cap i casal i la de la batalla posterior pel seu electorat a l’hora de vendre els resultats obtinguts. El que més em va copsar són, més enllà del retard en la seua concreció, les crítiques que se’n varen derivar per la decisió del batlle de reduir les remuneracions de l’oposició. Especialment, perquè la proposta suposa que els regidors sense delegació per a gestionar cobraran únicament 63.500 euros l’any mentre que els regidors amb delegació rebran altres 74.507 euros. Quasi res. I mentrestant, hi ha gent que per molts menys diners es juga la vida en alta mar per salvar vides. Semblarà demagògia –segurament l’és- però és tan palès que no hi ha altres paraules al diccionari per descriure eixa sensació. Una oposició enfurismada perquè hi ha hagut una retallada minsa en les seues percepcions és una gota més que vessa el got de la paciència dels ciutadans. El professionalisme dels nostres polítics a la màxima potència. És cert que fiscalitzar un equip de govern de la magnitud del de València no es fa amb quatre estones de vesprada i prou. Cal una dedicació i un esforç important per portar a terme eixa feina. El problema és que sembla més una qüestió d’enveja que un altra cosa: a vore qui cobra més perquè amb 63.500 euros l’any no hi ha prou. A més a més, hi haurà un màxim de 54 assessors, és a dir, persones que han estat escollides a dit, sense cap altra prova que la seua lleialtat a un partit i al seu projecte de gestió municipal. Una volta més sembla que els polítics miren més als seus interessos partidistes que no als de la ciutadania.

A la nostra comarca hi ha hagut molta polèmica arran dels sous del govern i de l’oposició que ha decidit l’Ajuntament de Sant Antoni de Benaixeve. Fins i tot, la polseguera ha arribat a ser notícia en un programa televisiu de Cuatro on l’alcalde Enrique Santafosta i el líder de Guanyem, Ramón Orozco, van polemitzar amb vehemència sobre les percepcions econòmiques. L’oposició denuncia que el cost del govern passa de 72.000 a 315.000 euros en sols un any. L’alcalde, com no podia ser-hi d’un altra forma, diu que és mentida. Em va sorprendre, certament, que el rebombori arribara a una cadena d’àmbit estatal. Les xifres, però, són colpidores. Això em fa recordar que, una volta més, el tema dels sous dels nostres polítics és una qüestió que no acaba de resoldre’s amb solvència i que tot i els barems que marca la Federació Valenciana de Municipis i Províncies tot resta massa a discreció del governant. Malauradament, els polítics sempre hi addueixen que les pujades són molt lluny encara de les directrius que marca la Federació.

Diputats provincials.- Precisament, fa unes setmanes es va realitzar l’elecció dels diputats provincials que pertoquen a esta comarca en funció dels habitants totals: dos, un pel Partit Popular i l’altre per al PSOE. Cap novetat, però. Ja vaig anunciar en esta mateixa tribuna que la tria de les persones que ocuparien eixos càrrecs seria el resultat d’una enfurismada lluita interna. Finalment, els dos diputats provincials seran Ximo Segarra (PP), alcalde de Benaguasil, i Ramiro Rivera (PSOE), alcalde de Titaigües. Darreres d’eixa tria hi ha hagut dies frenètics a l’interior dels partits polítics per escollir-los. Es tracta de llocs molt llépols, amb molta projecció mediàtica i un càrrec que hom sol utilitzar com a pas previ per aconseguir quotes majors. En el cas del PSOE, la tria ha estat digital, directament des de València s’ha decidit qui en seria el guanyador tot obviant el suport que un candidat o un altre poguera tindre. De ben segur, això obrirà escletxes dins de la comarca, entre totes les faccions. Pel que fa al PP, la tria ha estat més democràtica. Finalment, s’ha imposat la veu dels càrrecs públics que havien donat el seu suport a l’alcalde de Benaguasil més enllà de les predileccions de les altes esferes del partit. El càrrec per a Ximo Segarra no és nou. Ja el va ocupar fa unes legislatures i ara repeteix, un fet poc habitual ateses les ànsies que els polítics tenen sempre per un càrrec amb un bon sou i amb una projecció tan important. Vorem si la tria de ambdós és fructífera o no per a la nostra comarca.

No hi ha comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.