De què serveix el valencià?

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

D’ençà que va nàixer, fa cosa ja d’una dècada, sols ha escoltat a casa el valencià com a eina habitual de comunicació vehicular. Pel que fa a l’educació, primer va acudir a una escola municipal –per tant, pública- fins els tres anys i, després, va continuar els estudis en un col·legi també públic de línia principal en valencià. A classe s’ha barrejat sempre amb harmonia amb altres companys de tarannà ben divers, d’estatus social i econòmic diferent i amb una heterogeneïtat ètnica d’acord a la realitat que es viu en aquestes contrades. Al Camp de Túria així com en altres comarques valencianoparlants, el valencià és la llengua principal dels seus habitants des de fa anys, tot i que els últims anys ha minvat eixa tendència. Tot i que a sa casa sols escolta el valencià, tot i que a l’escola el valencià és l’eina principal de comunicació i tot i que al poble hom és valencianoparlant, sap parlar perfectament el castellà. Per aprendre’l no cal fer-hi classes especials en cap acadèmia ni l’ajut de cap mestre de reforç. Miraculosament, el fa servir perquè l’ha aprés sense adonar-se’n. A l’hora del pati –temps de lleure a escola- es reuneixen tots els companys de classe i es comuniquen principalment en castellà. Quan torna a casa i comença a jugar amb altres amics als jocs virtuals tan coneguts –diguem-ne Fornite- el castellà és present i majoritari, malgrat que una gran majoria conega i parle el valencià. Quan connecta la televisió per vore els dibuixos o alguna pel·lícula infantil, el castellà torna a ser l’única possible a eixes hores. El valencià resta, però, bandejat.  

D’ençà que l’esquerra va recuperar en 2015 el comandament de la Generalitat, s’ha desfermat una campanya virulenta contra l’ús i promoció del valencià a les escoles públiques perquè entenen que sempre hi ha una suposada discriminació envers el castellà. En eixa campanya mediàtica i política orquestrada fil per randa des de diversos eixos, es posa l’accent per denunciar “atacs” contra l’ús del castellà a les escoles –públiques, principalment- i contra un suposat “adoctrinament” a classe. L’afany principal, però, és atiar la batalla de la llengua per traure’n un rèdit electoral i és en eixa lluita on el Partit Popular i Ciudadanos competeixen per un mateix perfil de votant. Ara Vox intenta revifar eixa dicotomia entre valencià/castellà perquè finalment la llengua de Cervantes en siga la guanyadora. Per a estos partits, tant s’hi val que hi haja una llei autonòmica d’ús i promoció del valencià. El seu objectiu és acabar amb les polítiques de normalització del valencià a la nostra societat. A ells que tant els agrada parlar-ne de defensa i promoció de les tradicions i costums valencianes, se’ls oblida que el valencià també n’és una part important del llegat històric i, per tant, cal normalitzar-la i protegir-la.

No obstant, continua havent-hi disfuncions. És per això que el que hom no entén de cap de les maneres és vore una presentadora d’una televisió pública que no sàpiga pronunciar amb mil·limètrica exactitud la fonètica ni la gramàtica nostra. És un dels planyiments que hem de suportar per pagar el preu de la normalització. Nogensmenys, sembla que és sols un preu casolà. No ocorre a cap altre indret. Un tret nostrat. Algú s’imagina que un locutor o locutora d’una televisió anglesa, francesa o alemanya poguera treballar en un ens públic sense tindre una exquisida pronúncia? Evidentment, impossible. Sols ocorre ací.

La dreta mediàtica i política fa tota la feina possible perquè es revisen totes les polítiques desenvolupades al llarg dels últims anys amb la mirada posada en una promoció pel castellà. Ans al contrari, un simple passeig als carrers dels pobles, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials o als llocs de treball seria suficient per adonar-se’n que no tenen cap raó. On abans hi havia un 70-30% a favor del valencià, ara s’ha reduït notablement eixa tendència fins el punt d’igualar-se. A les nostres comarques és una conclusió, si més no, fefaent. L’ús de les dues llengües és un acte d’allò més normalitzat a la nostra societat que sols es posa en solfa pels polítics ignorants i pobres de mentalitat. Més enllà dels Pirineus, el castellà no serveix per res. Sols l’anglès. Tot i això, els polítics de dretes continuaran dient que sols el valencià és el que no serveix per viatjar.

Un empelt agrícola casolà.- D’un temps ençà, alguns partits i càrrecs públics s’entesten a difondre el seu rebuig davant l’arribada de cítrics i productes agrícoles des de diversos països magribins per les conseqüències negatives que això suposa per a les economies dels nostres llauradors, malmeses per uns preus baixos que no arriben a cobrir els costos de producció. Les crítiques no són sols per indubtables qüestions sanitàries –molt més estrictes i acurades que als països africans- sinó perquè al nostre país l’agricultura encara és un sector important en moltes comarques, assetjades durant temps per la pressió urbanística. El rebuig a eixos cítrics africans ha estat, des de fa anys, un dels arguments que ha fet servir la dreta valenciana –inclosos els grupuscles més regionalistes- per defensar davant l’opinió pública els productes nostrats. El seu objectiu sempre ha estat a esdevindre un defensor aferrissat dels nostres llauradors per augmentar el seu cabal de vots. Lluny queda ja aquella imatge de la taronja al plenari del Congrés de Diputats. Els cítrics valencians són sempre motiu de controvèrsia entre els partits polítics que els fan servir per llençar crítiques punyents sobre la seua gestió.

Amb l’ús de les xarxes socials és d’allò més habitual vore imatges de cítrics arrenglerats en les prestatgeries dels supermercats de capital valencià amb etiquetes que marquen la seua procedència africana. Eixa coincidència és aprofitada, també, pels partits de l’esquerra valenciana per fixar la seua postura contrària a la seua arribada a les nostres neveres. El seu argumentari es formula per demanar més mesures restrictives a la Unió Europea i al Govern de l’Estat perquè els agricultors valencians no se senten tan assetjats i puguen rendibilitzar les seues collites. En un món tan globalitzat per l’economia, sembla una contradicció i un retorn al passat que es demanen mesures aranzelàries per mantindre la competitivitat en les economies domèstiques. En això, dissortadament, coincideixen amb el president dels Estats Units, Donald Trump, que ha aprovat la imposició d’aranzels als cítrics valencians en una tàctica estrafolària i fora del joc mundial en la qual jeu el seu enfrontament amb la Xina. Nogensmenys, els mateixos que malden per l’arribada dels cítrics africans no en diuen ni pruna pels centenars de productes que dia rere dia vénen des  dels països asiàtics per vendre’ls en magatzems enormes ubicats en territori valencià que suposen una competència ferotge per a les botigues autòctones. És una situació que es ve arrossegant en un degoteig continu i que deixa pel camí moltes famílies valencianes que han de tancar negocis històrics perquè no poden competir ni en preu ni en horaris. D’això, els polítics valencians no en fan ni fotos per a les xarxes socials ni obren la boca per denunciar la situació. Sembla que no els preocupa. Estan massa enfeinats en el repartiment de càrrecs. Això sí, els immigrants sí són bons per a la collita dels cítrics valencians perquè són una mà d’obra barata i eficient, tot i que de tant en tant es descobreixen i es desmantellen les xarxes que es dediquen a l’explotació d’eixos treballadors. Caldria vore si els mateixos que critiquen l’arribada de cítrics africans després van a comprar a botigues asiàtiques o permeten l’obertura de grans superfícies comercials. La incoherència sovinteja, dissortadament, en les agendes del nostres polítics.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.