Vitroglass

Tècniques (des) informatives

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Des de fa unes setmanes vivim un Estat d’Alarma, inusual i sorprenent per a tots, incloses les persones més grans, aquelles que han viscut episodis desagradables i cruents, com és el cas de la Guerra Civil i el període de postguerra. Possiblement, si ens hagueren dit fa uns mesos o fins i tot uns anys que hauríem viscut un estat de confinament, sense ixir de casa per a res –llevat de les compres o el treball, en funció del sector econòmic- hauríem pensat que es tractava d’una broma o d’una pel·lícula de ciència-ficció.

Ben mirat, hem pogut recordar alguns films de fa uns anys on una malaltia ha somogut no sols un país o un continent sinó tot un món, de cap a cap. De ben segur que ixirien un bon grapat de pel·lícules americanes –en aquell país és on més i millor se’n fan d’eixe gènere- on s’hi relaten amb detall situacions curioses, miraculoses o impossibles si ho mirem amb els ulls de hui dia.

La realitat, però, ha superat amb escreix qualsevol pel·lícula. Woody Allen tindrà material a dojo per a futures pel·lícules, amb la somatització i la hipocondria com a eixos fonamentals de la narració i la descripció cinèfila. Amagats a casa, sense ixir per a res, ni per a passejar, hem hagut de tirar mà d’un bon ventall de tècniques i activitats per passar els dies d’esbarjo i tranquil·litat a la llar, més plena que mai.

L’anomenat Coronavirus n’ha estat el culpable. En totes estes setmanes hem tingut, fins i tot, per descobrir fil per randa tots els secrets i els trets més característics, des dels grups de risc fins els medicaments que s’hi administren, les darreres innovacions descobertes a la cerca d’una vacuna per guarir els malalts o, fins i tot, totes les mesures legals que hi ha aplicat l’Estat.

He tingut temps, però, per recordar aquells dies de facultat quan a classe s’explicaven les tècniques desinformatives, especialment pel que fa als moments més crítics o puntuals de la història recent, sobretot quan en parlem de les guerres del segle passat. Algú també ha gosat de parlar-ne de la lluita del virus com una guerra, amb un llenguatge i unes tècniques bèl·liques. No sé si amb més o menys encert. Pel que fa a mi, he parat més atenció en el vessant informatiu que s’ha viscut durant estes setmanes i tot el que ocorrerà a partir d’ara. Perquè, el ben cert, és que açò encara no s’ha acabat. Encara hi queden per endavant molts i molts episodis. Sobretot crec que hi ha hagut un excés d’informació. Massa si volem filar més prim. Un allau de dades, de testimonis, de tragèdies, d’anècdotes, de successos, de morts, d’infectats…. pertot arreu hi ha hagut una informació excessiva que la gent no té prou temps ni prou capacitat cognitiva per processar seguidament. Malauradament. I el pitjor és que eixe excés, eixe desconeixement, eixa incertesa és un terreny adobat, perfecta, que ens condueix a la por. Fins i tot, en el meu cas he de reconèixer que he hagut de restringir-ne la meua avidesa habitual per conèixer allò que es diu als mitjans de comunicació. Tot un negoci i tot un espectacle que els mitjans han volgut atiar tot sabent que en eixos moments d’incertesa tenen més facilitat per accedir al públic.

Hi ha hagut molt temps lliure, moltes hores disponibles a casa, molts moments per assabentar-se’n de tot allò que ens preocupa: una malaltia amb l’adjectiu de pandèmia com a carta de presentació que, en un tres i no res, s’ha endinsat en les nostres ments per traslladar-nos a un estat desconcertant on els missatges dels mitjans tenen major efectivitat.

La millor decisió que he pres consisteix a dosificar-ne el consum de dades de contagiats i morts diaris per evitar major preocupació de la que seria recomanable. Especialment, perquè no condueix enlloc, sols ens mena a augmentar l’angoixa i la preocupació amb dosis enormes.

El Coronavirus ha suposat una aturada inusual de l’economia productiva i, per tant, provocarà greus pèrdues en empreses i treballadors que ens conduiran, indefugiblement, a una crisi econòmica després dels anys tan descoratjadors que es van viure a començaments de la dècada passada. Una escletxa social, fruit d’eixe badall econòmic que s’albira a l’horitzó més proper, serà el preludi als canvis que podrien haver a curt i mitjà termini. I els mitjans de comunicació no en són, malauradament, aliens. Ans al contrari, seran perjudicats. No sols els com a empreses informatives –és a dir, ingressos i despeses com en qualsevol altre àmbit empresarial- sinó també se’n ressentirà l’opinió pública com a consumidors d’eixa informació.

En un moment en el qual els mitjans continuen adaptant-se a les noves formes tecnològiques de comunicació ara s’hi haurà d’afegir més problemes econòmics, expedients de regulació d’ocupació, menys publicitat privada i menys recursos per subsistir en un futur. Per això, han demanat, de seguida, ajut als governants –més enllà d’especificar-ne si són estatals o autonòmics- perquè els llencen una corda per evitar ofegar-se i desaparèixer del mapa. Eixe és, si més no, el major problema que ara hauran d’afrontar.   

La intensitat d’eixa crisi serà un motiu més, un altre al sarró, per afeblir els mitjans de comunicació, eixos que s’encarreguen de vertebrar les societats i abastir-los per a prendre les decisions i garantir-ne els principis de la democràcia. Si més no, en teoria. Préstecs, ajuts, subvencions, intermediacions,.. hi ha tantes i tantes formes de controlar els mitjans que són inabastables. És la millor forma de controlar la informació i, per tant, una forma de perfilar els missatges. Comptat i debatut, en parlem sobre la importància de les estructures estatals per ajudar les empreses de qualsevol sector en la seua subsistència. En eixe joc d’interessos, els polítics saben que, a canvi del seu ajut, rebran una contraprestació sucosa: modelar l’opinió dels ciutadans. Relacions interessades. La hipocresia al poder. Apaivagar qualsevol intent de canviar eixa situació és l’objectiu de les elits, no sols les polítiques sinó sobretot les econòmiques.

En eixe món on qualsevol notícia que aparega a les xarxes socials pot pegar voltes i voltes fins convèncer els usuaris, fa mesos vaig fer un experiment amb un grup de whatsapp -dels nombrosos que tinc al mòbil- per conèixer la capacitat que tenen les persones per empassar-se qualsevol cosa. Amb un titular d’allò més escandalós, un subtítol atractiu i un text interior on es repetien les mateixes frases, vaig aconseguir un efecte immediat. La por dels membres del grup va augmentar fins que vaig haver de desmentir la veracitat de la notícia. Després de maldar la meua acció, van haver de reconèixer la seua debilitat per creure qualsevol cosa que apareix a les xarxes. Amb eixa acció, es demostra que allò que ven més són els escàndols, més enllà de la inversemblança o no dels fets descrits. Amb un bon titular i una bona estratègia d’actuació –amb la segmentació per edats, gustos, perfils personals i professionals- és possible guanyar diners i diners. Sols es tracta que la gent entre en la notícia penjada a les xarxes i esperar estadístiques abans d’anar a les empreses a oferir espais publicitaris en funció del nombre de potencials usuaris que hi ha i, per tant, començar a albirar un balanç de resultats d’allò més daurat.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà