Vitroglass

Qüestió de pells i colors

Miquel Ruiz

Periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Quan comente amb algun conegut o amic que durant una època de la meua vida una gran majoria dels amics amb qui eixia “de festa” per València, el cap i casal, eren de procedència magribina se’m queden mirant i m’amollen: “De veritat?”. I jo els he de confirmar la certesa d’eixa afirmació. No s’ho creuen. Els hi costa acceptar-ho. Amb tota la naturalitat del món, l’amistat no és qüestió de creences, de colors, ni d’ideologies. La pell no té res a vore amb les persones. De fet, no altera la forma de pensar ni hauria de tindre relació amb la interacció personal. Ans al contrari, sembla que, d’un temps ençà, s’ha accentuat eixa manera de relació interpersonals on el color esdevé un element diferenciador i, malauradament, a voltes, fins i tot, separador. Les crisis econòmiques, l’atur, la marginació,… potser serveixen per potenciar eixos trets. La crisi que vivim arran de la pandèmia del covid afecta l’economia i la societat. L’empobriment que ha provocat pertot arreu s’accentuarà cada volta més. A molts països, però, la paraula crisi és una de les primeres que aprenem només nàixer. No coneixen un altra realitat que la pobresa, els problemes i els conflictes als seus respectius països. No han aprés ni conegut un altra societat diferent des del seu bressol. Per això, els costa de pair que hi haja una societat millor més enllà de les seus fronteres –físiques i jurídiques- on la vida siga més profitosa. Si més, més agradable i sense tants entrebancs. Hem viscut un estiu estrany. Pendents del degoteig de les xifres que cada dia ens oferia la Generalitat sobre la incidència del coronavirus a fi d’alertar-nos sobre el problema que se’ns acostaria si no seguíem, fil per randa, les recomanacions sanitàries.

Mentre la pandèmia del coronavirus continua la seua acció, hi ha un altra pandèmia que assota, alhora, el món: la pobresa i les desigualtats, igual de mortíferes i letals que el Covid-19. Com ja comentava fa uns mesos en este mateixes pàgines, tot el que estem vivint en el “primer món” fa anys que es viu de manera habitual i, fins i tot, “normal” en molts països dels anomenats subdesenvolupats. No han conegut res millor i, per això, quan aguaiten el cap per altres contrades no s’ho poden creure.

Este estiu un parell de successos m’ha copsat durant la xafogor que hem patit durant molts dies. Uns polissons arribats en vaixells al port de València –mitjançant banderes de conveniència per aprofitar-se’n de la laxitud de les respectives lleis socials i laborals- van morir quan tractaven d’arribar a terra. Procedent de l’Àfrica més pobra, buscaven un futur més positiu a les seues vides. La sort, però, no els hi va fer costat. Morien ofegats quan intentaven buscar un canvi de rumb vital. Possiblement, alguns d’ells eren menors d’edat. Tant s’hi val. És el reflex més fidel de les desigualtats que es viuen des de fa temps al món. Més enllà de pandèmies, de malalties contagioses o de brots socials o laborals que portem vivint des de fa vora mig any, hi ha les pandèmies ancestrals que pateixen en moltes parts del món. De forma silenciosa i amagada. Sense el suport de ningú. Arrenglerat al bagul de les deixalles. Ningú no els hi fa costat. De cap de les maneres. La mort d’eixos polissons ha passat desapercebuda, més enllà dels dos o tres dies en què el degoteig d’aspectes del succés s’anaven publicant als mitjans de comunicació. Sense documentació al damunt ni cap altre paper que donara més informació sobre la seua filiació o lligams familiars, serà molt complicat esbrinar qui eren eixos polissons. Ni tan sols per enviar-los dins d’un taüt al seu país d’origen.

L’agost ha estat tràgic, si més no, al port de València. En menys d’una setmana s’hi va viure el drama de les migracions. Gent que deixa les famílies enrere, les seues vides als països que van nàixer, a fi de buscar un indret més còmode per refer la vida. Dos dels polissons s’hi van ofegar en botar del vaixell i quan buscaven terra ferma. Les turbines que hi ha baix del vaixell i la força que hi generen sembla que podria explicar-ne, en part, el desenllaç. Una setmana més tard, justament, s’hi va repetir el mateix escenari i el mateix final. La mort d’altres dos polissons asfixiats a l’interior d’un contenidor de mercaderies que hi van suportar temperatures altíssimes durant moltes hores de travessia, sense menjar ni beure junt a altres compatriotes. La sort, però, no els hi va acompanyar. Els supervivents van haver de pegar colps als contenidors per fer-se escoltar pels tripulants que van arribar a temps, encara, de traure’n amb vida tres d’ells. La resta en van eixir dins d’un taüt. La metàfora més aproximada de la fi d’unes vides. El fil més fi que hi ha entre viure en un món on tens totes les necessitats bàsiques cobertes tot fugint d’un altre on no saps si cada matí quan et despertes arribaràs a la nit en vida.

Molt possiblement, si la pandèmia que hi ha pertot arreu s’haguera reduït a una epidèmia concentrada en una zona exacta del tercer món, aleshores no s’haurien accelerat totes les fases que calen per a la cerca d’una vacuna miraculosa. Ans al contrari, molts països del “primer món” encara estarien discutint sobre si caldria buscar una vacuna i qui hauria de pagar o finançar-la. Sobtadament, però, no sols no hi ha hagut ara cap discussió sinó que s’albira, fins i tot, una vacuna preventiva en un termini curt de temps. En temps rècord, hi ha la convicció que en més d’any i mig ja s’hi podrien aplicar les primeres dosis. Les potències mundials –Xina, Estats Units, Rússia,..- han aprofitat l’avinentesa per traure’n un rèdit i s’han abocat a una cursa, igualeta a la que en el seu moment hi hagué per anar a la lluna, que els reportarà prestigi i, especialment, molts beneficis econòmics. Com sempre els interessos comercials al recer d’uns pocs continua com un dels eixos que vertebren les nostres societats més avançades. La crisi econòmica, sanitària, social,…. s’accentuarà a mesura que passen els anys i les diferències i les desigualtats entre els països s’eixamplarà. En comptes d’escurçar-se, cada volta s’agreujaran més els problemes als països anomenats “subdesenvolupats” per culpa de la deixadesa i la cobdícia dels més rics. Els interessos que hi tenen les grans potències en forma de recursos naturals, estratègics, polítics, econòmics…són algunes de les raons que ajuden a entendre els problemes interns d’eixos països.

Arqueologia accessible.- Si més no, un altre fet que m’ha sorprès gratament és la iniciativa de l’Ajuntament de Gàtova, amb el seu alcalde, Manuel Martínez, al capdavant, de fer-ne accessible el jaciment iber que hi ha en este xicotet poble de Camp de Túria. Lliure de coronavirus, l’únic a tota la comarca, Gàtova ha reprès des de fa uns anys la senda de la modernitat i a poc a poc es fa visible al món mediàtic, un escenari molt complicat i on els interessos, a voltes, fan difícil la feina de determinats alcaldes.

La història, la natura i els recursos locals són alguns dels atractius que els alcaldes o alcaldesses d’eixe tipus de pobles han de saber explotar al màxim perquè la gent no se n’oblide i puguen caure en la més absoluta marginació o abandonament. Especialment, cal remarcar l’ajut que des de les institucions publiquen han d’exercir en forma de subvencions i ajudes econòmiques. Qualsevol quantitat de diners és molt ben rebuda, tot i que puga ser molt reduïda, per portar a terme determinades actuacions o projectes municipals. Per això, la iniciativa de Gàtova d’instal·lar-hi, amb l’ajut d’una empresa especialitzada, una cadira de rodes perquè la gent amb problemes de mobilitat puga accedir al cim del jaciment ha de ser aplaudida i molt reconeguda. Anomenat El Torrejón, eixe jaciment és el reflex de part de la història que ajuntaments com el de Gàtova han protegit i conservat perquè la gent puga fruir i conèixer amb més detall part de la seua història.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà