El color dels diners

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

De ben segur que moltes voltes hauran escoltat la frase eixa que diu que els africans que es dediquen a la venda ambulant, al menys, no roben ni cometen cap tipus de delicte. És a dir, mentre venen tot tipus de productes, en estiu i en hivern, amb pluja i amb sòl, amb humitat o sense, pensem que no van a les cases a furtar res. Si es dediquen a vendre, aleshores no tenen temps per a robar. És una frase que traspua una enorme fal·làcia i indica el grau de desconeixement social que encara, a dia de hui, es passeja impunement per totes les contrades de la nostra vida. Sembla que ens ho hem empassat amb molta normalitat. S’ha estès com una frase d’allò més habitual i mai no ens hem parat a pensar en les conseqüències semàntiques o en les connotacions que hi ha al darrere. En canvi, quan es tracta d’algú de casa nostra no fem la mateixa comparació. Segurament, quan veiem algú al carrer no se’ns acut pensar que eixa persona mentre realitza una feina determinada no té temps per robar ni per fer cap tipus d’activitat delictiva. La diferència, de ben segur, rau en el color de la pell. Segurament. O en la seua procedència. El seu lloc de naixement. A més a més, si hi afegim el cas d’un futbolista famós, amb color de pell negra, tampoc ens pararem a pensar que mentre juga a futbol no es dedica a delinquir. En el seu cas, és famós, conegut per tots aquells que els agrada el futbol i, especialment, té molts diners al banc. És negre de pell però té diners. Eixa és una diferència substancial en eixe canvi. Si a eixe negre que ven roba, pel·lícules o bosses pel carrer li atorguen la nacionalitat i, per tant, passa de ser un migrant a ser considerat un ciutadà com tots nosaltres, aleshores la gent protesta. Tanmateix, si en comptes del venedor qui rep la nacionalitat és un jugador que, per motius d’interès esportiu, s’acull a eixa possibilitat, aleshores la gent no sols no hi protesta sinó que, a més, ho aplaudeix enfurismada. En eixe cas no hi miren el color de la pell sinó que comencen a albirar a l’horitzó més pròxim possibles èxits esportius. D’eixos n’hi ha un bon grapat de casos. Color de pell però amb la butxaca ben plena de bitllets. Hipocresia? Diferents vares de mesurar una mateixa situació? Oblit? Diverses opcions.  

Vivim en una societat atapeïda de clixés, de reduccionismes i de paradigmes. Necessitem reduir-ho tot a la mínima expressió per comprendre o controlar determinades situacions. La pandèmia, però, en comptes d’escurçar-ho, ho ha reforçat i, fins i tot, ha eixamplat eixa tesi. Als diaris sovintegen els articles que aprofundeixen en eixe terreny adobat per les actituds que determinats partits polítics s’encarreguen de potenciar i augmentar a fi de treure’n un rèdit electoral. Tant s’hi val els mitjans emprats per reeixir-se’n si, al capdavall, el resultat és d’allò més profitós. Segons alguns estudis elaborats i publicats els darrers mesos, en plena pandèmia de coronavirus, hi ha un escurçament de la tolerància en la societat producte de la frustració i les conseqüències econòmiques que se n’han derivat de tot plegat que s’ha traduït en un augment de les actituds discriminatòries, xenòfobes i violentes. Hi ha una tendència agreujada per la crisi sanitària i econòmica que percep el foraster i el migrant com una amenaça seriosa i perillosa a l’hora de rebre les ajudes socials a les que tinga hom dret o com una competència directa en la recerca d’un lloc de treball. Una simple passejada per l’horta n’és suficient per percebre que una part notable dels treballadors de les colles són immigrants. Les organitzacions agràries reconeixen que són una part important a l’hora de recollir els productes als camps i sense els quals no seria possible portar a terme eixes feines agrícoles. Mà d’obra barata i eficient hi afegiria jo. No cal fer-hi un màster per adonar-se’n d’eixa conclusió.

Segurament, si parem atenció en algunes feines i tasques que hi ha al nostre voltant ens n’adonarem que les persones que les realitzen són persones d’altres països. Potser cobren menys que qualsevol persona nacional, potser viuen en situació irregular al nostre país o, potser, perquè fan feines desagraïdes que les persones d’aquí no s’hi avenen a fer. Raons i motius n’hi ha per a tots els gustos i colors. Si burxem més en el rerefons, potser, trobarem moltes explicacions que ens ajudaran a comprendre certes situacions que es viuen a la nostra societat i que mai no hem assumit com a pròpies. Tot deixant de costat l’estel religiós o místic, ningú no escull ni la seua família, ni la seua procedència social, ni el país on vol nàixer ni, per descomptat, el color de la pell amb què vol arribar a la vida. Tampoc no es pot escollir la capacitat econòmica de la família pròpia. Comptat i debatut, es tracta d’un reguitzell de condicionants que hem de saber gestionar sense possibilitats de qüestionar-los. Ni tan sols els hi podem posar en solfa. Ja ens arriben sense haver de demanar-los. Per això mateixa, trobe lògic que una persona haja de fugir d’una situació adversa o negativa que viu d’ençà que va nàixer. És de pura sensatesa antropològica. Si fem un repàs a la història ens adonarem que les civilitzacions sempre han anat a la recerca d’altres països i societats per traure’n un interès geopolític i econòmic. Sense cap embut ni disfressa. No hi han tingut cap problema a l’hora de destruir, saquejar i emportar-se tota la riquesa que hi trobaven al seu pas. A dia de hui, malauradament, encara ocorre. Les grans potències mundials esgarrapen fins l’últim cèntim en aquells països i societats on hi ha vertaders focus de riquesa. Ho controlen des de l’ambigüitat calculada.

Què n’hauria passat si el Covid que patim actualment sols haguera afectat els països de l’Àfrica? S’hauria trobat una vacuna en un període de temps tan curt? S’hi haurien invertit tants recursos humans i econòmics per reeixir-se’n de la situació actual? Són moltes qüestions que, potser, no cal respondre expressament. Ja en sabem les respostes. Quan es va desfermar la malaltia de la SIDA ja hi va haver una resposta mundial important per resoldre-la amb una quantitat ingent de recursos. Tot i que, finalment, no s’ha pogut eradicar ni tampoc eliminar, s’ha aconseguit deixar-la en una malaltia crònica que als països occidentals es pot controlar amb un seguiment mèdic i, per descomptat, amb la ingesta dels medicaments adients. Una altra volta, els diners són la clau de la qüestió. Fa unes setmanes em va cridar l’atenció una entrevista que van fer a un metge de Nigèria, director alhora d’un centre de malalties, qui deia que en eixe país africà estaven lluitant amb sis epidèmies fins l’arribada del coronavirus. Amb eixa nova malaltia, la suma total havia augmentat fins a les set. Una quantitat d’allò més preocupant que als països europeus i desenvolupament es mira amb escepticisme. N’estem sols interessats amb el calendari de vacunació i poca cosa més. La resta sembla que no ens afecta. Ens hi queda massa lluny. Tanmateix, és una errada greu pensar d’eixa forma. Al capdavall, vivim en una societat d’allò més global i interconnectada per diversos mitjans de comunicació que fan córrer els virus a la velocitat d’un llamp. Bé farien els països capdavanters del món a ajudar aquelles societats que no disposen del mateix nivell de recursos econòmics ni de potencial humà o tècnic per fer-hi front. Tots som al mateix vaixell. No s’hi valen excuses. La situació tan excepcional que vivim des de fa un any ens hauria d’ensenyar la importància de saber valorar, amb la mesura correcta, tot allò que tenim al nostre abast i bandejar els egoismes i la hipocresia. Nogensmenys, no crec que ho aconseguim. La cursa per arribar a la vacuna, per exemple, n’és un bon exemple. Esclaridor i paradigmàtic. Una qüestió geo-estratègica, i amb connotacions polítiques, sura des de fa massa temps. L’interès econòmic és superior a qualsevol altra qüestió. Vacunes russes, asiàtiques, europees i americanes hi participen amb un ànim de controlar el món. Mentrestant a l’Àfrica lluiten contra un enèmic més mortal i mortífer: la fam i la pobresa, dos pandèmies que no s’han pogut treure amb la complicitat dels que ara busquen, a marxes forçades, la vacuna miraculosa i infal·lible.

No hi han comentaris

Deixar un comentari

El vostre correu no es publicarà.