Ració de censura a la comarca

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Són pobles que no generen moltes notícies, potser perquè són menuts o, potser, perquè els mitjans no els prestem l’atenció que caldria. Potser és una combinació de les dos coses: localitats reduïdes junt a escassa atenció periodística. El ben cert és que hi ha pobles que no ixen molt als mitjans. Era el cas de Loriguilla en aquell moment. Ja fa anys d’això. Voltava l’any 2002 quan, de sobte, va sorgir la notícia menys esperada però, alhora, molt important: una moció de censura a l’ajuntament local. Un canvi d’alcalde, un canvi de govern, un canvi dràstic al poble, on tots es coneixen i on tot allò que s’hi cou té un recorregut d’allò més evident a la vida diària. Era un d’eixos dies on no s’hi esperaven notícies més importants que la rutina periodística. De seguida, vaig cridar a qui s’hi albirava com a alcalde futur del poble gràcies a la moció de censura. Javier Cervera em va respondre. Vam quedar a la cafeteria de la casa de cultura de Riba-roja de Túria, a la meitat del camí que hi ha entre Loriguilla i la Pobla de Vallbona. Encara ho recorde amb nitidesa. Calia conèixer de primera mà el que anava a esdevindré un fet cabdal en el futur de Loriguilla. Ens hi vam presentar i vam xerrar sobre les interioritats del que era la moció de censura, de les raons i els arguments que havien provocat eixa transcendental decisió, del que suposava un fet així en un poble tan menut i, alhora, vaig traçar una cronologia del que succeiria al llarg dels dies immediats. El futur alcalde em va fer una bona impressió. Educat i atent en tot allò que li vaig demanar, tot i que una miqueta reservat en algunes coses. Potser com que no em coneixia no acabava de tindre la confiança suficient per parlar-ne amb més profusió.

Els dies previs a la mateixa moció de censura a Loriguilla van ser d’allò més vertiginosos, especialment pel que fa a la transcendència en un poble menut, on tot és més interconnectat, i qualsevol aspecte, suspicàcia o succés pren una embranzida important. Per descomptat, el dia de la moció de censura, el saló de plenaris era ple de gom a gom. No hi cabia ningú més, tot i que l’immoble no hi tenia grans dimensions. Finalment, la moció de censura va reeixir. Javier Cervera esdevenia en l’alcalde nou, gràcies als vots del seu partit –el Partit Popular- i d’Unió Valenciana, formació política ja desapareguda. Cervera substituïa en el càrrec Francisco Morantín, d’Alternativa de la Comunitat Valenciana (ACV). Tot just, ara fa exactament 20 anys que van ocórrer aquells fets. Va ser un 27 de març de 2002 que va fructificar la moció de censura a Loriguilla. Unió Valenciana va decidir, fa dos dècades, trencar la coalició de govern que mantenia amb ACV per substituir l’alcalde. Les friccions polítiques i personals s’hi van combinar, a parts iguals, a l’hora de pair la moció de censura. Javier Cervera va aconseguir l’alcaldia. Alhora, també va iniciar una carrera política al capdavant de l’alcaldia durant 13 anys, fins les eleccions de l’any 2015, sacsejades per l’anomenat governs del canvi, arrecerades al Botànic.

En aquell cas, la moció de censura va suposar el camí de l’èxit del partit que va somoure la política local. Quan hi ha una decisió d’eixe tipus, no se sap mai les conseqüències que hi poden haver en un futur immediat. Coincidència o no, el ben cert és que tant en la moció de censura de l’any 2002 com en la d’ara s’han fet quan sols hi resta un any de mandat, tot i les dos dècades que hi ha de diferència. Al PP no sols no li va passar factura eixa decisió sinó que, a més a més, el va refermar socialment i política, i amb majories absolutes clares i sense embuts incloses. A mesura que passaven els anys, tant el partit com el mateix alcalde creixien i es mantenien al poder. Fins i tot, en el cas de Javier Cervera va arribar a convertir-se en el president del Consorci València Interior (CVI), entitat pública encarregada de la gestió dels residus sòlids de la comarca de Camp de Túria. A poc a poc, les urpes es van estendre pertot arreu. Un poble menut i sense cap importància mediàtica va ser el centre d’atenció durant uns quants dies. L’any 2015 no sols va suposar el declivi de Javier Cervera sinó la irrupció d’un altre partit: Ciudadanos, el gran guanyador i triomfador a les eleccions, que durant eixa legislatura -2015 a 2019- va compartir l’alcaldia amb el PSOE. En canvi, en les eleccions de 2019 es va reeditar el pacte, tot i que l’alcaldia no es va compartir, sols Ciudadanos l’ha encapçalada.

Els dies de flors i violen han acabat. De sobte ,el PSOE i el Partit Popular han presentat una moció de censura per substituir Sergio Alfaro de l’alcaldia. Per evitar els entrebancs dels seus respectius partits –contraris a la moció de censura- els regidors del PP i PSOE s’han donat de baixa del partit per defugir de qualsevol tipus de sanció disciplinària. Es tracta d’una decisió molt arriscada que podria comportar una factura política duríssima d’ací un any. Precisament, tant en la moció de censura de 2002 com en l’actual hi havia per endavant sols un any per acabar el mandat. L’any 2002 sols hi havia un partit més fort i estable, com era el PP. Ara hi ha més incerteses a l’hora d’albirar els possibles resultats que hi podrien haver l’any vinent. En sols un any hi ha poc de temps per donar a conèixer a l’opinió pública tots els projectes i programes que es volen portar a terme. En canvi, les conseqüències poden ser brutals. Pel que han manifestat els uns i els altres, més enllà de possibles discrepàncies polítiques entre els dos partits governants, hi havia friccions de caire personal. De tracte humà i de relacions entre els mateixos regidors. Caldrà vore si els ciutadans de Loriguilla saben o no pair la moció de censura i les seues raons. De la capacitat per difondre la seua gestió i de connectar amb la gent del poble dependran molt els futurs resultats electorals de l’any vinent.

D’altre costat, hi ha hagut un altre succés polític a la comarca de Camp de Túria, ocorregut a la veïna localitat de Nàquera. La notícia és més important per l’estranyesa del que s’hi narra que pel fons dels fets. El més habitual és que la dimissió d’un regidor d’un govern acabe amb unes raons de tipus personals o naïfs abans de donar a conèixer els arguments reals i vertaders. En este cas, es tracta d’un regidor del partit del govern –Unión Popular de Nàquera– que ha presentat la seua dimissió per les diferències amb l’alcalde, Damián Ibáñez. No sols dimiteix i se’n va a casa, tot renunciant-hi al càrrec públic, sinó que, a més a més, diu el que realment pensa. Hi addueix les diferències amb l’alcalde per la forma de portar a terme la gestió municipal. Actituds dictatorials, improvisacions i una gestió molt personalista d’Ibáñez són al darrere de la decisió dràstica presa per Alejandro Ricart, segons que ha manifestat ell mateixa.  El més habitual és que una bona part dels regidors que prenen la decisió d’anar-se’n hi al·leguen raons personals per disfressar una situació insostenible per evitar així un desgast polític. Per això, la valentia de reconèixer eixes diferències suposen un punt d’inflexió que a la nostra societat no sol ser el fet més habitual. Estem massa acostumats a escoltar i llegir aspectes que no solen trencar l’estatus quo existent al món de la política. Per això, ens solen estranyar quan hi ha un trencament que, per descomptat, hem d’agrair.

No hi han comentaris

Deixar un comentari

El vostre correu no es publicarà.