À Punt

Immigrants de primera i de segona categoria

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Mentre ens arreceràvem a la platja de la xafogor de l’estiu baix del para-sol, se’ns va acostar un venedor ambulant de roba. D’aspecte subsaharià, alt, simpàtic i ben trempat, ens va preguntar si volíem alguna de les peces, vestits i complements que hi tenia. Després d’una estona de tempteig per les dos bandes, amb una mena d’estira i arronsa habitual en eixes situacions, vam desistir de la compra perquè res no ens acabava d’agradar del que hi havia. Molt amable, es va acomiadar amb el sac on amagava els productes a la cerca d’altres possibles potencials compradors. La platja era atapeïda de gent, una extensió enorme habitual en algunes contrades de la Marina Alta. De sobte, un dels nostres acompanyats en eixa jornada d’un estiu tan calorós com el que hem tingut enguany, va etzibar amb tota la tranquil·litat del món: “mentre van venent pertot arreu no roben”. Em va sobtar el comentari, però, de seguida, vaig pensar que no és tan estrany. Malauradament, és una idea molt estesa entre la gent. Pensar que l’única alternativa a vendre és, directament, delinquir suposa, absolutament, una conclusió rebutjable. Per descomptat, hi ha moltes més opcions més enllà de transgredir el codi penal, al marge de races, condicions socials, procedència o colors de la pell. A ningú no se li ocorreria pensar que l’única opció que té el venedor de la botiga del costat de casa, si tanca la seua tenda, és dedicar-s’hi a furtar. O que els venedors dels mercats que es munten una volta a la setmana als pobles no tenen una altra opció que els robatoris si algun dia han d’abandonar la feina. Tanmateix, en el cas dels immigrants hi ha eixa idea que sols tenen l’opció dels robatoris si deixen la venda ambulant.

Les mostres de rebuig envers tot allò que no és habitual al nostre entorn ha esdevingut, amb el pas del temps, en una forma de pensar molt estesa en algunes persones i que es pot detectar en un ventall de situacions de la nostra vida. Malauradament, hi ha una discriminació evident que traspua un racisme amagat baix la ignorància i el desconeixement que s’equilibra quan descobrim altres cultures i societats. Possiblement, el negre que ha decidit fer-ne de la venda ambulant la seua forma de vida ho ha fet sense pensar que l’altra opció era dedicar-se, directament i sense embuts, als robatoris o a la delinqüència. N’hi ha d’altres que van a l’horta per recollir la taronja que molts dels d’aquí no volen fer perquè les jornades són molt dures, passen molt fred, pluja i les jornades es perllonguen més enllà de l’imaginable. Fins i tot, dissabtes inclosos. D’altres van a l’obra o a les fàbriques de tot tipus d’activitats. N’hi ha que tenen estudis superiors però, com que no tenen papers, han de treballar de forma clandestina i d’amagat. Recorde el cas d’un amic magribí que treballava en un magatzem de ceba i taronja que amb el seu sou ajudava el seu germà a estudiar farmàcia en un país bàltic i que, en acabar la carrera, va poder obrir-se una tenda per treballar-hi de farmacèutic quan va tornar al Marroc. Són situacions de subsistència i d’enorme constància.

No obstant, hi ha casos com els de Lorenzo Brown, un jugador nord-americà de pell negra, que ha jugat l’euro-bàsquet amb la selecció espanyola després de rebre la nacionalitat en un temps rècord. Ningú no s’ha esquinçat les vestidures amb una pràctica molt estesa al món de l’esport d’elit. Una nacionalització exprés que ha permès aconseguir els papers en un termini impensable per a qualsevol persona nouvinguda. El govern n’ha concedit la nacionalitat espanyola al jugador tot atenent circumstàncies excepcionals. El que per a alguns suposa esperar mesos i anys, en aquest cas s’ha produït de forma sobtada i sorprenent. S’ha demostrat que quan hi ha una voluntat ferma, les coses poden marxar ràpides. El que a la vida normal es tradueix en esperes inacabables, quan es tracta de sectors tan mediàtics com l’esport i aparadors com l’euro-bàsquet aleshores es poden accelerar els terminis sense cap problema. Per descomptat, tot amb l’afany per engrandir la marca Espanya pertot arreu. Encara hi ha categories i un tracte diferent en funció de determinats detalls: tindre diners i fama, a voltes, t’obri certes vies d’accés. No és el mateix vindre en pastera que fer-ho amb un vol privat.  

Tanmateix, els immigrants continuen sofrint moltes adversitats en el seu dia a dia quotidià: problemes als empadronaments, tràmits inacabables per obtenir l’asil, racisme a l’hora de llogar un habitatge pel color de la pell o la seua procedència i, per descomptat, controls “aleatoris” on l’immigrant sempre n’és un dels que pateix una major supervisió policial. Precisament, això és el que fa uns anys vaig viure en primera persona. A l’entrada d’un poble de la comarca de Camp de Túria, on m’adreçava per una qüestió familiar, vaig vore des de lluny un control de la Guàrdia Civil que, carregats amb les seues respectives metralletes, es miraven, un per un, tots els cotxes que hi passaven. La gran majoria dels vehicles ens aturàvem un moment i, de seguida, continuàvem la marxa amb tota la tranquil·litat que hom pot tindre en una situació així. No sé si seria un control habitual o alertats per una situació concreta a la cerca de determinades irregularitats o il·lícits penals. Després d’una estona en eixe municipi de la nostra comarca, era l’hora de tornar-se’n a casa. Tot i que havien transcorregut algunes hores d’ençà que vam patir el control policial, encara no se n’havien anat. Eren, exactament, al mateix lloc. No hi havia hagut variacions. Tanmateix, des d’un bon tros, ja s’hi albirava, arraconat en una zona al marge del trànsit, una furgoneta gran. De color blanca, de bones dimensions, d’eixes que es fan servir per traslladar materials i d’altres productes. Al costat, hi havia els dos ocupants. D’aspecte magribí, em va “sobtar” que foren, exactament, eixes dos persones les úniques que hi havien fet un escorcoll. Potser era una qüestió aleatòria o una casualitat. El ben cert és que sols hi vaig vore a eixes dos persones. A ningú més.

No hi han comentaris

Deixar un comentari

El vostre correu no es publicarà.