Ximo Puig, president de la Generalitat
“Com més fosca és la nit, més brillants són les estreles”.
La cita, del novel·lista Fiódor Dostoievski, sembla escrita per als temps que vivim. Temps de patiments i tristesa, temps d’inquietud i dubtes, temps d’una llarga nit que tots portem al cor.
Tanmateix, com observa l’autor rus, és en aquesta nit fosca quan més brilla l’estrela decisiva: la de l’esperança en l’eixida del túnel sanitari, econòmic i social al qual ens ha conduït la pandèmia.
Hui és 9 d’Octubre, el nostre dia gran. El dia de la conquesta de València, que, com un cor que ha traspassat huit segles, continua bategant amb la voluntat comuna del poble valencià per a conviure en aquesta terra habitada des del Paleolític i cuidada per tantes civilitzacions anteriors.
Aquella conquesta de Jaume I al segle XIII ens va donar forma, personalitat jurídica i una manera oberta d’estar al Mediterrani. Ara, com en altres moments d’inflexió que han marcat la nostra història, ens trobem davant d’una cruïlla de camins. Davant d’una nova conquesta. I hem de saber encertar cap a on encaminem els nostres passos.
De quina conquesta parle? Ara només n’hi ha una vàlida: la conquesta del futur.
Pot semblar una contradicció, amb tantes urgències com tenim als hospitals, als centres de primària, als sectors productius, a les ¡ empreses o entre els treballadors. No obstant això, és important que isquem del bucle permanent de l’ací i ara.
Escriu el filòsof valencià Francisco Martorell Campos que «el cortoplacismo político es como la medicina restaurativa: indispensable en primera instancia, pero insuficiente». És un paral·lelisme encertat. Les urgències, l’atenció sobre el present immediat, no ens poden apartar de les decisions que han de modelar la nova Comunitat Valenciana que sorgirà de la pandèmia. Més protectora en serveis públics, més verda i sostenible, més digital i innovadora.
Tampoc podem ser devorats per la nostàlgia d’un passat que no tornarà. Ara, per tant, hem de recuperar l’eix temporal que havia sigut desplaçat per un individualisme exacerbat i, de vegades, convertit en «egocràcia» presentista.
A la Comunitat Valenciana estem en una situació propícia per a mirar avant.
En l’àmbit sanitari, tenim la incidència més baixa d’Espanya. En l’àmbit social, comptem amb l’històric acord d’‘Alcem-nos’ per a la recuperació valenciana: un acord social, una aliança institucional i un pacte polític amb 1.068 mesures consensuades per la Generalitat amb la patronal, els sindicats, les diputacions, les quatre grans ciutats,
els ajuntaments i el 90 % dels diputats de les Corts. Tenim una Estratègia Valenciana de Recuperació amb 410 projectes concebuts i pressupostats, per valor de 21.000 milions d’euros fins a l’any 2027, alineats amb les prioritats europees per a poder aspirar al màxim d’ajudes del Fons Europeu.
Tot això ha sigut fruit del conjunt de la societat. D’una societat valenciana que ha demostrat responsabilitat i sentit comú. Trellat: una paraula tan valenciana que la resta d’Espanya ara està sabent valorar. Una paraula necessària front al caos, la fractura i el desgovern d’altres territoris.
En aquesta llarga nit –acompanyats per la memòria de les persones que ens han deixat i des de l’agraïment a tots aquells que ens protegeixen i ens salven–, hi ha una estrela que brilla més que mai. És l’esperança. Sí, l’esperança ens guiarà en aquesta àrdua i nova conquesta que ens convoca a tots: la conquesta del futur. Des del trellat.