Concert A Tres Bandes

Records d’institut

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Els meus records són matins freds, d’eixos que la gelor travessa la roba, s’endinsa pels ossos i escorcolla pertot arreu fins arribar al racó més menut del cos. Els porus traspuen la duresa d’un hivern humit en què els plumífers no són suficients. Guants i passamuntanyes en són companys habituals per a qualsevol jove. La calefacció rutlla a la màxima potència per apaivagar qualsevol símptoma de feblesa humana. Les adversitats climatològiques interfereixen les lliçons magistrals dels mestres. L’immoble, fet a corre cuita amb materials prefabricats per escurçar els terminis de construcció, acull la presència dels estudiants d’aspecte adolescent les cares dels quals dibuixen un futur d’incertesa calculada però amb l’ambició necessària per redreçar-la fins assolir una vida joiosa i gratificant. Són als darrers mesos en què és en joc el seu futur més proper. Alguns tenen molt clara quina carrera universitària estudiaran l’any vinent. D’altres, acabaran eixe curs i prendran un rumb ben diferent. Començaran la seua vida laboral lluny de les aules on han transcorregut els anys que marcaran llur futur. La resta, una part ben important, rumia i reflexiona amb els nervis propis d’una edat encara immadura a la recerca de la universitat més adient a les seues possibilitats on passaran una bona temporada. Com a mínim hi transcorrerà un lustre, en els casos més optimistes. No s’hi val a badar. Si la cosa es torç, hauran d’augmentar-hi les hores d’estudi i els terminis s’hauran de revisar a l’alça. Al cost econòmic cal afegir-hi el cost social. Els alumnes que en formen part de l’anomenat aulari són, però, l’enveja de la resta de l’institut perquè són sinònim del final d’etapa.

La resta d’estudiants, arrenglerats en un altre immoble més espaiós i còmode, no pateixen els inconvenients que afecten els seus companys de l’aulari: gelor en hivern i xafogor en estiu. A l’aulari no hi ha termes mitjans. Quan s’acaben els tres primers anys d’institut, la següent parada, indefugible, és l’aulari. Més enllà d’un immoble o de l’altre, d’una incomoditat o d’un avantatge, entre les seues parets han conviscut una bona part dels alumnes dels voltants de la comarca per una raó molt senzilla: als seus pobles no hi havia encara institut. Són els anys en què l’incipient inversió en educació comença a ser-hi una realitat però encara no hi ha prou per construir un institut a cada municipi. Benaguasil, la Pobla de Vallbona, Gàtova, Marines, Casinos, Benissanó, l’Eliana, Vilamarxant o Domeño en són exemples. Els seus joves es traslladen cada dia en autobús per continuar-hi els estudis de batxillerat. Dins de l’anormalitat, dins d’eixa disfunció que suposa un institut centralitzador que hui ningú ja no recorda, hi ha un aspecte a tindre en compte molt important: fer comarca. Vertebrar la comarca, una de les assignatures històriques avui dia pendent encara al Camp de Túria, és possible mercès a eixe institut. Una bona oportunitat per conèixer gent de la mateixa edat d’altres pobles dels voltants. Una excusa perfecta per fer-hi una visita de cortesia, que ens ajude a conèixer els seus habitants, els seus costums i els indrets més inescrutables. Aquell institut de batxillerat va fer més per la vertebració, que tanta falta ens fa, que qualsevol de les inexistents iniciatives i propostes que qualsevol administració pública puga portar a terme. Ni ara ni mai. Serà difícil aconseguir-la. Serem, però, perseverants perquè es tracta no sols d’una assignatura pendent sinó d’una obligació.

La darrera notícia de què ha estat objecte l’institut de batxillerat de Llíria m’ha colpejat ben a dins. M’ha fet recordar els anys en què deixàvem de costat la família, els amics mentre la nostra infantesa començava a esvair-se a la velocitat del llamp per endinsar-se, a continuació, en una adolescència ben complicada de pair per a una gran majoria. Situat en una zona apartada del centre urbà, el començament de curs ens rebia a les poques setmanes amb les atraccions de la coneguda Fira de Sant Miquel, coneguda pertot arreu de la comarca. Instal·lada en un solar abandonat i amb una superfície irregular, actualment n’és part de l’anomenat parc de la Bombilla que s’hi va habilitar fa un bon grapat d’anys. Als seus voltants, s’han construït zones residencials modernes amb xalets i habitatges envejables per a qualsevol família que l’hi confereixen un aire irreconeixible en el temps. Mai ningú no ho hauria imaginat. Les voltes que hi passe en cotxe encara em vénen al cap eixos records d’institut. L’aulari, situat en un dels laterals de l’institut, s’alça majestuós entre la resta del complex educatiu per recordar-nos que n’és una part fonamental en la seua història. Dins de les seues parets s’ha narrat la història de la gent que és part viva i fefaent del Camp de Túria, de la nostra comarca.
Per això mateixa, pels records d’eixos anys, no m’he pogut estar d’esbossar eixos records de les nostres vides per assistir amb tristesa i resignació a les penúries que els seus alumnes, el futur més proper i ambiciós de la capital edetana, han de suportar dia a dia. S’hi han mobilitzat amb força i empenta per denunciar una situació desastrosa tot demandant una millora notable del lloc on passen una bona part de la seua jornada. El lloc que els permetrà construir un projecte de vida. I la veritat és que amb la brutícia que hi ha a les aules, els desperfectes a moltes de les seues parets, l’absència d’elements fonamentals als lavabos o la presència de rates o paneroles en alguns racons no són, precisament, les condicions més adients perquè s’hi porten a terme les dos funcions originàries que en motivaren la seua creació: ensenyar i aprendre. Totes dos per igual. Sense distincions. Les promeses dels polítics han de quedar bandejades per la realitat. Quan en parlem d’educació no podem permetre que la mà dels polítics puga ser un entrebanc al progrés dels joves. No s’hi valen ni esbroncades polítiques ni inferències tèrboles. Realitats per damunt de tot.

LA CERCA DE TREBALL– Des de fa mesos, eixos polítics que sols pensen a continuar menjant de l’erari públic fan tots els moviments, conxorxes i aliances possibles per fer realitat el seu somni. No és, però, un objectiu fàcil. Ans al contrari, s’ha de nàixer per tindre fusta de polític, d’eixos que passen els anys i continuen a la primera línia, lluiten als costats amb els enemics i tot mirant de gairó al darrere per evitar les ganivetades dels companys de partit. El Camp de Túria, la nostra comarca, no n’és una excepció. Després de passar les eleccions generals i autonòmiques, on algú ha romàs amb alguna patacada al cul, resten els càrrecs de confiança i els diputats provincials per cobrir. S’escolliran arran els resultats de les eleccions. El nombre de vots que reba cada partit en determinarà el guanyador. Per esta comarca en corresponen dos en funció dels habitants que hi ha al Camp de Túria. Durant quatre anys tindran un sou assegurat, assessors al seu abast i tota una munió de prebendes i efectes que els fan la vida més fàcil per evitar els entrebancs i dificultats que s’hi puguen trobar. Les travesses i les apostes esportives han començat a dir la seua. Moltes voltes no hi té a vore la capacitat ni la preparació ni la vàlua a l’hora d’escollir-los. La majoria de les vegades depèn de la destresa dels aspirants per manejar-s’hi.

S’ha de ser d’una pasta especial per afrontar tot el procés fins aconseguir el propòsit, l’objectiu, la presa desitjada. Qualsevol persona no hi serveix. En esta comarca, malauradament, en tenim exemples a dojo. Gent -gentola diria jo- que no saben fer sinó tindre un sou públic a perpetuïtat i viure plàcidament sense cap ensurt ni esglai. Com sempre, els més llestos i espavilats en resultaran els vencedors. Malauradament, una vegada més.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.