Vitroglass

La «cabotà» i el vot en blanc

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Fa anys que m’ho estava pensant i reflexionant. Finalment, ho he portat a terme. Ha estat una decisió meditada i argumentada. Per a l’opinió pública sembla que es tracta d’una acció pròpia del meninfotisme tan nostrat i el resultat d’un estat impropi a la societat actual. El pas dels anys, però, m’han menat a votar, per primera vegada, en blanc a les eleccions municipals. A mesura que transcorren els dies, les setmanes i els mesos, em sent més satisfet amb eixa decisió. Mai, però, no m’he sentit tan cofoi amb el vot en blanc en uns comicis d’ençà que exercisc eixe dret. Enrere queden l’eufòria dels guanyadors i el desencís dels perdedors. La situació per als dos bàndols, si més no, és inversament proporcional al seu estat respectiu d’alegria. La campanya electoral és sinònim de dies de promeses, de debats, de notes de premsa, de comunicats, d’interacció sobtada entre els polítics i els seus ciutadans i de tot un seguit d’elements que elecció rere elecció engalanen els nostres carrers amb la cara dels candidats, com la cirereta del pastís. Després de tantes i tantes aventures, de conèixer gent -a voltes alguns que no superen el qualificatiu de gentola-, de treballar amb els polítics, d’escorcollar en el rerefons de les imatges fàtues o de posar el dit en la nafra de certs temes, arriba un moment en el qual el meninfotisme descrit es fa l’amo de tot el cervell, fins l’últim racó. El que més fàstic em fa és el repartiment de les cadires que hi ha després del procés electoral, en funció dels resultats recollits per cadascun dels partits polítics. Sembla la compra i la venda d’una mercaderia qualsevol en el mercat setmanal de qualsevol dels nostres pobles, amb la diferència important que, en este cas, hi ha en joc el futur del municipi. Bromes, per tant, poques n’hi ha d’haver. Ans al contrari, seny i trellat.

Un dels avantatges de votar en blanc és la manca de penediment que eixa acció em produeix. No hauré de maldar durant esta legislatura la gestió ni la feina que faça el partit al qual he donat el meu suport. Sense cap tipus de lligam partidista, hi ha molta més llibertat a l’hora d’analitzar i jutjar els nostres polítics. Entre votar per les misses i les processons o apostar per més misses i més processons, he optat per tirar pel camí del mig. No sé si donar la raó a Francis Fukuyama quan en parla en una obra molt famosa sobre la fi de les ideologies. Pel que sembla en alguns pobles s’entesten a aplicar eixa màxima de Fukuyama. I, a força, que sí que ho plantegen amb exactitud.

En alguna comptada ocasió m’han ofert formar-ne part d’alguna llista electoral. La meua resposta, però, sempre ha estat la mateixa: no. Traspassar la línia que separa la feina professional i endinsar-me al món de la política és una temptació que m’ha voltat el cap en moltes ocasions. Des que anava a l’Institut de Llíria, del qual en vaig fer un record fa molts mesos, ja m’agradava llegir el diari -en aquells anys en paper, naturalment- en arribar a casa després d’una jornada lectiva i abans de capficar-me en els deures que n’hi havia a dojo en cada assignatura. Era una forma d’assabentar-me de l’actualitat informativa, especialment política, llegir en la nostra llengua tan oblidada i, fins i tot, fer servir eixes lectures per a les classes, algunes assignatures de les quals en feien un ús important. Eixa actitud d’escorcollar en el rerefons de les coses junt a un ús del mitjà radiofònic em van portar, indefugiblement, al món periodístic. D’ençà que m’hi vaig iniciar, el món polític va ser un dels primers escenaris que vaig trepitjar amb la innocència pròpia de l’edat amb l’objectiu d’intentar reeixir-me’n de la trobada amb eixos personatges que em doblaven en edat i en experiència, per descomptat.   

A l’àmbit polític sempre no arriba, però, el més intel·ligent ni el més llest de la classe. També hi tenen molt a dir altres qualitats personals i professionals com ara la dialèctica (clau en una societat tan mediatitzada com la nostra), la perspicàcia o la manca d’escrúpols per acabar amb els adversaris que hi ha sempre dins d’un partit polític. Per això, hi ha molts exemples de polítics que provoquen la sorpresa en els seus veïns que els coneixen, fil per randa, des de menuts i que quan accedeixen a un càrrec públic demostren eixes qualitats que no apareixen en cap curriculum vitae. És un afegit molt valuós. Solen actuar amb un afany exagerat per aconseguir el major nombre de vots. Una volta accedeixen al lloc de poder, les seus decisions no se n’ixen gens ni miqueta dels paràmetres establerts: les actuacions es fan en funció del partit i poques voltes prioritzen els interessos del poble, per por a perdre suport electoral. És a dir, si a l’opinió pública se li han de dir les coses amb claredat aleshores s’emmascara amb un embolcall positiu i s’amaga el màxim possible. El més important és no emprenyar els veïns i sumar vots. Un perfil baix que no es capfique en temes o assumptes delicats és, sempre, el més recomanable. Eixa actitud és la que més sovinteja en períodes electorals i, després, es perllonga durant la legislatura.

Envege la gent que sempre vota el mateix. Tant s’hi val la situació, les circumstàncies o qualsevol altra història,…. es mantenen fidels a un partit i li reten el seu sufragi elecció rere elecció. Dins dels partits polítics sempre hi ha, a més, els típics “criats” o “gossets” que acompanyen el líder allà on va sense deixar-lo ni un sol minut, sempre amb el propòsit que alguna cosa li caurà en forma de “treball”, favor o pel simple fet de ser el seu amic i fer-ho públic davant la resta de la gent, una forma de fer palesa la seua proximitat amb el poder, amb els que ho decideixen tot, allà on tot es cou i es prenen les grans decisions. Si fem un passeig acurat per les xarxes socials de seguida els podrem identificar. Fàcilment. Apareixen en totes les fotografies, sembla que siguen persones importants i donen la raó sempre al seu líder, no el contradiuen mai a la vida. El culte al líder es barreja amb una acurada veneració, aferrissada i sense cap fissura. A més, la seua companyia física es combina amb una prolífica presència de comentaris a les xarxes amb frases i locucions de lloa al capitost polític.   

Al món de la política hi ha, però, una qualitat que han de posseir amb exactitud mil·limètrica els que hi accedeixen: saber renunciar a la seua independència personal en benefici del partit. Fa anys que vaig aprendre que molts polítics sols serveixen per «pegar la cabotà» i acceptar tot allò que des dels nuclis dels respectius aparells dels partits se’ls hi indica. Per arribar a eixe nivell cal tindre unes qualitats molt determinades: una escassa personalitat i un caràcter apaivagat per l’estel de la ignorància. Qualsevol no hi accedeix. Saber anar a una sessió plenària i votar a favor o en contra de un punt determinat de l’ordre del dia segons s’haja decidit prèviament en la reunió del partit és una de les claus de l’estabilitat. Normalment, quan algú vol fer força amb la seua independència i vota segons allò que creu que és positiu o negatiu per al seu poble, aleshores pot començar a tindre problemes i, possiblement, comence a fer el forat de la seua fossa política, preludi de la dimissió o la destitució. A més a més, eixos polítics han de saber empassar-se moltes i moltes situacions, contextos, assumptes, temes,….. que tot i saber que, potser, no són el més positius per al seu poble, han de votar allò que mana la direcció del partit per no contradir-la. Peguen la cabotà a tot allò que se’ls planteja o deixa damunt de la taula i no tenen cap escrúpol per tancar els ulls. La seua valentia acaba quan els toquen la butxaca o els interessos del partit. Dissortadament, eixos perfils no acaben mai. Cada volta n’hi ha més.  

Un asfaltat de carrer.- El meu veí em comentava d’allò més enfurismat la decisió de l’ajuntament de tancar durant uns dies el carrer per realitzar-hi les feines d’asfaltat. El seu goig, però, se’n va anar en orris en adonar-se que, després de tota la feinada prèvia, es va asfaltar un tram menut del carrer –una zona molt castigada pels anys- i es va deixar la resta en la mateixa situació. L’enuig del meu veí va augmentar perquè al seu carrer feia diverses dècades que no s’hi feia cap tipus d’obra de millora ni manteniment. Em comentava que els seus pares van pagar a preu d’or l’asfaltat i, ara, ni tan sols havien tingut la dignitat de fer un rentat de cara només començar la legislatura. L’època electoral va passar fa temps, li vaig respondre jo.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà