Salaris públics

Miquel RuizMiquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Recentment, una informació publicada sobre els sous que perceben els nostres alcaldes, alcaldesses i regidors ha alçat una considerable polseguera política entre l’opinió pública. Els jornals dels càrrecs públics que treballen als ajuntaments, l’administració més propera al ciutadà, és sens dubte una de les qüestions més polèmiques entre els ciutadans, no sols pel fet de cobrar sinó sobretot per les quantitats que guanyen. Tot i que la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) va establir fa uns anys uns barems sobre els sous que poden percebre, en funció dels habitants dels pobles i la seua capacitat econòmica, es tracta d’un tema que no acaba de resoldre’s. A més a més, la crisi econòmica iniciada fa uns anys va acabar d’adobar la qüestió pel fet que mentre moltes famílies no poden arribar a final de mes, hi ha polítics que no hi tenen cap entrebanc per cobrar un sou que, ells mateixos, s’aproven als respectius plenaris.

Recorde que fa anys un ex alcalde de Sant Antoni de Benaixeve guanyava més de 30.000 euros anuals, tot i que es tracta d’un municipi menut, amb una menor capacitat financera i que feia poc temps s’havia segregat de Paterna. Per això, la polèmica s’agreujava més en contraposició amb aquells ajuntaments més grans, amb més diners i, no obstant això, amb una menor despesa pública pel que fa a les remuneracions salarials. A la gent, a l’opinió pública, en general, el jornal que guanya un alcalde és sempre massa.

Les dades que ara s’han conegut arran d’un informe del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública sobre les percepcions dels càrrecs públics locals fixa l‘alcaldessa de Bétera, Cristina Alemany, de Compromís, com la que més cobra del Camp de Túria. Nogensmenys, el seu sou és inferior a les percepcions del seu antecessor al càrrec del Partit Popular. Els 46.759 euros que rep cada any Alemany la situen al capdavant de la comarca i això és el que més ven davant l’opinió de la gent. És un sou respectable que, de ben segur, una majoria dels habitants de Bétera no guanya. Els sous dels nostres polítics, però, s’han de mirar amb una perspectiva més ampla i sense cap tipus de prejudicis, hipocresia social o demagògia barata. La feina dels càrrecs públics no té cap tipus d’horari ni de desconnexió al llarg del dia. Tampoc diferencia entre dies laborals, festius o caps de setmana. Han d’afrontar tots els problemes i els entrebancs que sorgeixen cada dia sense cap tipus d’embut i n’han de donar una explicació convincent als seus veïns. Gestionar amb encert els recursos públics és un dels reptes que té al seu davant un alcalde o un regidor d’Hisenda de qualsevol ajuntament, més gran o més menut. Tant s’hi val. La qüestió és oferir uns serveis adients als seus ciutadans cada any sense haver d’endeutar en excés el municipi. I, la veritat, és que Alemany ha demostrat en esta legislatura que està preparada, amb escreix, per portar endavant un repte com eixe. Així ho testimonien els resultats que se’n deriven del nivell d’endeutament municipal a la comarca publicats pel Ministeri d’Hisenda.

Bétera és, si més no, la que ha tret millors xifres del Camp de Túria. De fet, en esta legislatura ha estat capaç de deixar a zero l’endeutament que va rebre com a herència de l’anterior govern. Els 2 milions i escaig d’euros que hi havia en 2015 com a deute són part de la història llunyana en este municipi, un dels més grans de la comarca. Junt a l’Eliana i Riba-roja de Túria figuren com els autèntics privilegiats, amb unes arques sanejades i amb una salut envejable. No sols es tracta de la feina dels polítics. Els contribuents hi tenen molt a dir. Són els qui s’encarreguen de pagar els impostos i ajudar a pagar, per tant, els serveis que presta l’ajuntament. És en eixe context on la capacitat i la vàlua d’un polític es fa palès. I, en el cas de l’alcaldessa de Bétera, cal jutjar en tota la seua extensió eixa feina. El sou de la batllessa que amb dolçaina i tabalet s’ha estès per la comarca és d’allò més rendible -i absolutament justificat- en el cas d’un ajuntament que en mitja legislatura ha sabut eliminar de soca-rel el seu deute. No es tracta sols de jutjar un polític per la quantitat que percep sinó per la qualitat i les excel·lències de la seua tasca diària. Tot i que els números són importants els resultats finals en marquen la diferència. El que hi cal ara és continuar el mateix camí. El del seny i el trellat, dos elements tan nostrats i que, massa a sovint, es bandegen.

La feina parlamentària

Fa uns mesos vaig parlar en estes mateixes línies sobre les percepcions econòmiques que reben actualment els nostres diputats autonòmics. Hi vaig posar èmfasi en aquells casos on el polític de torn ha passat de no tindre cap tipus d’ingressos econòmics en la seua etapa anterior a l’entrada efectiva al Parlament valencià a tindre unes percepcions estratosfèriques, exemples de diputats que han vist duplicat llur salari en pocs mesos o els casos de polítics que han fet de llur vocació la seua única forma de viure perquè no s’han format correctament per accedir a quotes més altes. És trist, però, i és eixa la realitat que es viu quotidianament en un dels espais més importants pel que a la sobirania del poble.  Més tard, vaig vore publicat un altre article que té molt a vore amb el treball que porten a terme els polítics, en este cas al Congrés dels Diputats. S’hi feia una relació molt completa i desglossada pel que fa a les intervencions i les iniciatives que els diputats i diputades, per la circumscripció provincial, ha fet al llarg de tota la present legislatura. És un article que se sol fer molt a sovint, estès a més sobre les administracions locals, provincials o autonòmiques, perquè la gent del carrer en siga coneixedora de primera mà de la seua gestió.

En tots els articles hi ha el cas d’un polític que destaca per sobre de la resta, amb un nombre de decisions exagerat i que costa de pair: si això fóra així, la qual cosa no hem de qüestionar, aleshores no tindria molt temps lliure, és a dir, dedicaria gran part del dia a treballar en assumptes públics. Hi ha exemples de polítics que, fins i tot, han arribat a presentar-hi més de cinc-centes iniciatives, preguntes o intervencions. Altres quatre-centes i un altre grup entre dos-centes i tres-centes en total. En l’altra part de la balança hi apareixen els polítics que no arriben ni al centenar de propostes. En els grups polítics menuts hi ha menys membres i, per tant, hi ha menys feina a repartir i, per tant, eixos dirigents solen concentrar un nombre major d’iniciatives. També hi ha diferències pel que fa als partits de la l’oposició o dels que en formen part de governs. Els primers solen tindre més intervencions perquè la seua funció és desgastar l’adversari polític i, per tant, amb més preguntes i iniciatives sembla que llueix més la seua feina. Contràriament, els partits que governen tenen sempre menys iniciatives visibles.

Eixes dades em recorden als exàmens de l’època de la universitat, quan hom pensava que escriure un major nombre de fulls en una prova era sinònim d’èxit. Ans al contrari, moltes votes el professor preferia poquet però ben fet que molt escrit però sense ordre ni trellat. La feina no es mesurava pel pes de l’escriptura. Quan he llegit eixe article sobre la feina dels polítics m’ha vingut el mateix pensament: un polític pot fer moltes iniciatives i la majoria estèrils per als interessos dels ciutadans. És millor fer les coses ben fetes. Les quantitats cal foragitar-les.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà