Vitroglass

Llibertat d’expressió pública

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Fa uns dies em vaig sorprendre gratament amb el comunicat que van fer públic els treballadors i les treballadores del centre de salut de Riba-roja de Túria. La importància rau en el fet que, d’entrada, no sovintegen eixe tipus de comunicats per part d’uns empleats d’un sector essencial públic com és de la sanitat i, segon, perquè ixien al pas de les queixes que des de fa mesos fan palesos els veïns i les veïnes del municipi envers l’atenció que reben de l’ambulatori. Val a dir, que el centre de salut depèn del departament de l’Hospital de Manises, un centre mèdic que gestiona des de fa anys una empresa privada en virtut de la llei de privatització que es va produir fa dècades. La situació, però, és semblant en altres contrades, més enllà del tipus de gestió o de la dicotomia entre públic i privada. La crisi sanitària arrecerada al voltant del conegut coronavirus ha accentuat la situació. Al capdavall, els treballadors són els qui més pateixen la manca de recursos humans i econòmics a l’hora de portar a terme la seua feina diària. Això suposa, alhora, una càrrega excessiva del volum que cal gestionar i, també, un descontentament per part dels usuaris quan les seues demandes no són ateses com ells pensen que s’ha de fer. I és en eixa línia tan fina entre la feina d’uns i les demandes dels altres on es produeixen la major part dels conflictes entre les dos parts. Una de les queixes més importants que fan els treballadors del mostrador del centre de salut de Riba-roja fan referència al tracte que reben dels usuaris, especialment les agressions verbals, a voltes igual de greus i esfereïdores que les físiques. Fins i tot, en parlen de situació “d’estrès” que s’ha agreujat arran la decisió de les autoritats sanitàries perquè les gestions es facen mitjançant la via telemàtica o la tradicional via telefònica. En un municipi amb més de 23.000 habitants és prou complicat que totes les persones que vulguen fer-ne un ús del centre de salut ho puguen fer mitjançant el telèfon. Potser caldria endinsar-se si l’escletxa telemàtica encara és present en determinats col·lectius socials o poblacionals. Potser si les comunicacions telemàtiques estigueren absolutament esteses pertot arreu, aleshores l’ús del telèfon tradicional minvaria. Des de les autoritats sanitàries es difon i es promou un ús més habitual de les xarxes telemàtiques, potser, però, no és suficient si veiem la situació atiada arran de la pandèmia.

Els treballadors del mostrador dels ambulatoris –mot molt antic- o dels centres de salut quan arribem, habitualment, a prendre cita per al metge o fer qualsevol altre tipus de gestió són els primers a rebre l’enuig i el desencís dels pacients o usuaris que ens provoca que qualsevol problema mèdic o administratiu es puga endarrerir. Són, per tant, els que reben un major nombre d’agressions verbals –més sovint, sortosament, que les físiques- que alhora han de saber assimilar al seu lloc de treball. Tanmateix entre les seues funcions no hi ha, naturalment, l’atenció a eixe caire d’actituds. El volum creat per la pandèmia ha agreujat, si més no, una situació que es venia arrossegant des de fa anys i que ara ha ixit a l’opinió pública més virulentament. “Diàriament es reben agressions verbals entre les quals s’inclouen judicis i crítiques de forma humiliant o grollera, menyspreus, apel·latius humiliants, acusacions insults, crits, injúries o amenaces cap a la persona o el seu entorn familiar”, afirma amb claredat l’escrit dels treballadors. Per tant, cal jutjar en el grau adient l’esforç que hi han fet per publicar el comunicat.

Malauradament, estem massa acostumats a vore situacions semblants en les quals els treballadors d’un sector essencial en la nostra societat amaguen el cap baix de l’ala i passen pàgina a un altra cosa. Des de l’altre costat, de ben segur que també hi haurà usuaris que es queixaran de les formes que determinats treballadors puguen tindre en un moment precís. No obstant, mai es pot defensar les agressions verbals i, menys encara, les físiques. Comptat i debatut, en esta tessitura hi ha dos drets en joc: el dret dels usuaris i pacients en un servei públic –tot i que en este cas gestionat per una empresa- amb el dret que tenen els mateixos treballadors de rebre un tracte adient a les circumstàncies. Sempre se sol dir que l’atenció al públic és una feina dura i desagraïda, això, però, no ha de suposar cap menyspreu. Potser els usuaris centren el seu desencís en els treballadors quan, al capdavall, els “culpables” són els gestors mateixos. A la Ribera ja es va produir el primer retorn de la sanitat fa uns anys per evitar que la gestió estiga en mans privades i, per tant, es puga promoure primer el benefici empresarial abans que el sanitari. Per això, caldria dedicar sempre més recursos i atenció a eixos sectors que, com s’ha vist d’ençà que va esclatar la pandèmia, ens afecten més.  

La sanitat, no obstant, tampoc no és l’únic sector essencial de la nostra societat esquitxat pel conegudíssim Covid-19 que ha fet trontollar els ciments que tants anys van costar d’aconseguir. L’educació també patirà amb tota la cruesa possible els anys i panys que els nostres polítics han mirat cap un altre costat a l’hora d’invertir en la formació dels nostres joves. A Llíria i la Pobla de Vallbona hi ha uns bons exemples i d’allò més actuals. Les massificacions que pateixen els alumnes a les aules fa impossible estudiar amb totes les garanties estipulades per la llei. Ara, amb una pandèmia pel mig, s’ha fet palesa eixa mancança d’espai físic i de professorat. A la capital comarcal, Llíria, reivindiquen des de fa molts anys un nou institut, amb un procés administratiu que no és un model per a la resta, amb intents errats i promeses polítiques incomplertes. Per al proper curs, ja se’n parla de nous mòduls prefabricats –ja saben, fred en hivern i calor en estiu- per acollir amb greus problemes els més de 700 alumnes que hi ha habitualment. Les mesures de distància social faran més insuportables les condicions amb què hauran d’acudir-hi els alumnes.  

Al cas de la Pobla de Vallbona, les previsions no són, precisament, més daurades al conjunt de la comarca de Camp de Túria. En este municipi, un espai educatiu preparat per a 750 alumnes en el seu moment –si més no, fa més d’un parell de dècades- acull actualment més de 1.200 alumnes. La manca de previsió urbanística que pateix històricament la Pobla de Vallbona pel que fa a infraestructures ha restat demostrat en el seu institut. Encara no hi ha dates per a un segon institut i, el que és pitjor, els gestors del centre s’ho hauran d’enginyar amb més cura que mai per atendre la demanda en esta època de pandèmia que estem patint.

Privilegis a la Diputació.- Mentre unes administracions s’ho han de manegar per afrontar les mancances en educació i sanitat, n’hi ha d’altres que sembla que no tenen tants problemes per afrontar la crisi del coronavirus. És el cas de la Diputació de València que ha realitzat una millora per als seus treballadors. Entre d’altres, hi ha alguns com les bestretes salarials fins a 3.500 euros, préstecs de 20.000 euros per a la compra d’habitatge, a més d’ajudes econòmiques per a finançar els estudis, ulleres, aparells auditius o d’ortodòncia. Tot un seguit de privilegis que s’acaben de destapar als mitjans de comunicació arran de la decisió de l’organisme provincial d’ampliar-ne el ventall del qual ja fruïen fins ara. De ben segur, els treballadors de l’ens fan una feina remarcable, no obstant, el moment i les circumstàncies que envolten el moment social i econòmic no són els més adients per a justificar-ho. A més a més, possiblement s’alce una polseguera considerable des de determinats col·lectius al voltant de la decisió que ha pres el  govern actual de la Diputació de València. Eixos privilegis són també prou habituals en les administracions públiques locals –els ajuntaments- que poden encongir o arronsar les partides pressupostàries en funció del moment de què es tracte.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà