“Un roig al meu equip”

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla i assessor de comunicació

Tan prompte em va conèixer, va etzibar a la seua gent de confiança: “Ja m’heu tornat a col·locar un roig al meu equip”. Amb fermesa i contundència, es va deixar anar per la seua primera impressió. No va ni tardar dos minuts per fer una anàlisi superficial d’una persona a qui ni tan sol coneixia d’alguna feina anterior ni tampoc sobre cap conversa prèvia. Va fotre una esbroncada als seus col·laboradors de confiança perquè al seu equip més proper havia entrat una persona que no tenia molta sintonia política ni ideològica. Potser, gens ni miqueta. Això, però, no és el més important. Ni tan sols important ni indefugible. No es tracta de tindre una gran afinitat sobres les qüestions polítiques o personals. Del que es tracta és que hi haja una feina bona i de qualitat sobre la comunicació institucional. És una de les errades més freqüents que presenten els nostres polítics quan coneixen un periodista i volen que tinga una sintonia política, ideològica i, fins i tot, personal a l’hora de realitzar una feina. Ni tan sols es va parar a pensar si faria bé la tasca encomanada. Sols hi estava preocupat pel primer contacte personal. Nogensmenys, al cap de dos setmanes la seua impressió va canviar de soca-rel. Va modificar la seua frase per un altra de més positiva i elogiosa. “El preferesc més que als altres”, va afirmar amb la rotunditat d’una persona madura que sap reconèixer les seues errades i sap esmenar, amb una dosi important d’humilitat, que quan es coneix algú amb profunditat és quan es pot emetre una opinió. No sols, però, del seu tarannà personal sinó, més prompte, sobre les seues qualitats professionals. Una administració o una institució pública ha de tindre treballadors al servei d’eixa entitat. Mai al servei d’una persona o d’un partit polític.

Des de fa temps, els polítics pensen que el més important són els interessos dels seus respectius partits i fan servir, en eixe sentit, les institucions per al seu benefici. Al capdavall, volen que l’administració siga una eina de transmissió per a perdurar i mantindre’s en el temps, més enllà de discussions polítiques o reflexions filosòfiques de l’àmbit teòric. Res, però, més lluny de la realitat. Quan es tracta de la gestió dels diners públics, de la gestió municipal i, per tant, de la gestió dels recursos de tots els contribuents, cal tindre clar que el més important és l’interès públic. No s’hi val la hipocresia, la doble vara de mesurar o la doble moral. Cal tindre un únic discurs. Clar i taxatiu. Els treballadors d’una administració no han de servir a eixos obscurs interessos que no fan sinó potenciar una imatge tergiversada des de l’òptica de l’opinió pública.

Molt a sovint, és d’allò més habitual vore com en un canvi de govern, al començament de cada legislatura, hi ha un ball frenètic d’entrada i eixida de personal als ajuntaments i a altres administracions públiques, de qualsevol dels àmbits possibles, on el batlle entrant sol contractar els treballadors que considera “de la seua corda” en substitució d’aquells que han servit a una “causa” adversa o diferent. No fan sinó una “neteja” en profunditat perquè tot el món “reme” en la mateixa direcció. Amb les idees clares i molt definides al llarg de tota la legislatura política.

Des de fa temps, observe amb certa preocupació l’entestament que hi ha en alguns capitostos polítics per controlar, aferrissadament, tots els departaments i àrees de les seues respectives administracions fins no deixar cap canya dreta. Tot amb un intent per posar al seu servei tota la maquinària pública.

No sols els equips de premsa, comunicació i aquells alts càrrecs més propers al seu voltant, sinó també altres departaments que, teòricament, no tenen la funció de millorar la seua imatge pública. També, fins i tot, en altres que haurien de ser més “autònoms” de la seua imatge pública o personal.

Fa ben poc, llegia les paraules d’una secretària municipal d’un ajuntament que es queixava de les condicions en què hi treballen els funcionaris que s’han d’encarregar de la fiscalització i del control dels polítics. Hi posava com a exemple el fet que un alcalde o una alcaldessa té la potestat de decidir les retribucions, els mitjans materials, humans i, fins i tot, la seua permanència en un lloc determinat durant un temps.

Precisament, eixa és una de les claus perquè en alguns ajuntaments o administracions hi puga haver una condescendència exagerada dels funcionaris de rellevància nacional a l’hora de controlar els polítics. Els complements econòmics i els mitjans que han de tindre al seu abastant depenen, en gran mesura, dels capricis i les decisions d’aquells als quals han de fiscalitzar. Aleshores, hi pot haver una conxorxa en la qual el més beneficiat, possiblement, en siga el polític. Per descomptat, es tracta d’una disfunció del sistema perquè hi hauria d’haver una autonomia total dels funcionaris –més enllà de la seua categoria professional- respecte del món polític. Malauradament, sempre no és així. Comptat i debatut, la justícia ha de dir-ne la seua.   

Darrerament, he escoltat de primera mà casos de treballadors d’alguns ajuntaments que se senten perjudicats per decisions que consideren “arbitràries” des del món de la política. Els capricis d’eixos capitostos en són sempre al darrere. Al principi de cada mandat o legislatura, sovintegen les denúncies per “moobing” o assetjament laboral. Agafar la baixa “sine die”, cercar una permuta amb una altra administració o assolir un canvi de departament o àrea municipal esdevé una de les possibles solucions que s’intenta portar a terme per part del treballador o treballadora.

Caldria incloure-hi algun tipus de mecanisme o eina administrativa que evitara eixe tipus d’episodis o controvèrsies perquè, al capdavall, els ciutadans en són els grans perjudicats en eixes lluites fratricides. Pertànyer a una “corda” o a un altra no és cap delicte.

El que ha de quedar ben clar és que, des de l’honestedat, es pot fer una feina adient a les necessitats d’una administració sense que calga prendre mesures dràstiques o traumàtiques envers cap de les dos parts.

Un cas ben diferent el constitueixen els assessors o càrrecs eventuals que cessen en les seues funcions quan el polític plega la seua tenda de campanya, alguns fins i tot en tanquen la porta a pany i forrellat, per anar-se’n a casa. En eixe cas, estem parlant de treballadors que han accedit al seu lloc de treball “a dit”, per la designació directa del polític de torn, sense haver-hi superat cap tipus de prova o examen que en testimonie la seua validesa o el seu bagatge formatiu i experiència professional. Hi ha molts casos de gent que té entrada en una administració tan prompte han acabat una carrera universitària i sense la trajectòria professional per portar a terme una feina concreta o per realitzar les funcions encomanades.

Per tant, caldria establir algun tipus de control d’accés per assegurar-se’n la vàlua de la persona, més enllà que siga de la confiança del polític d’eixe moment i de la seua capacitat per atraure’s l’atenció que, finalment, serà suficient per tindre el lloc de treball. Càrrec de confiança no hauria de ser-hi sinònim, indefugiblement, d’amistat o afinitat personal a l’hora d’assolir la feina. El dia a dia s’encarrega, però, de portar-nos la contrària en termes estrictes. Malauradament.

No hi han comentaris

Respondre

Your email address will not be published.